Lorca, amb tots els sentits

Apropar-se a Lorca, avui, ve carregat de referents, d'idees, de política. Un no pot fer ulls clucs a tot el que Lorca ha representat per la Pell de brau, de nord a sud, sense sentir encara la carn viva de la literatura hispànica escorxada violentament i llençada a una cuneta. Ja gairebé un no pot tampoc abandonar-se completament a les imatges nocturnes que ens embolcallen quan el llegim, arraulits sota un fanal, interrogats per la lluna. Així que un diumenge xafogós d'estiu en ple processisme a la Barcelona contemporània, pot resultar quelcom d'inusual, o si més no, mandrós, enfrontar-se a Lorca. Assisteixo a l'Homenaje a Federico García Lorca que la Companyía La Coquera ha programat al Teatre Tantarantana. Cal dir que amb bons referents. L'amic Alberto Rizzo és una garantia. 

En la fosca apareixen homes cecs proveïts d'un fanalet que ens guien per grups en un entorn hostil, carregat, calorós, com una nit d'agost. Hom pensa en la paràbola bíblica (Mt 15:14). Deixeu-los que són cecs, guiats per altres cecs. I tots cauran al pou. Un calfred recorre l'esquena. Homes i dones, vestits del negre i de pana vella, uniforme pagesívol de l'Andalusia arcaica, terrenal, solitària, que plora, gemega i esberla versos. En un racó, Doña Rosita que ja és conscient del seu destí. En l'altre, dues eternes velles que xiuxiuegen a tocar del fanal els versos d'unes noces sanguinolentes. "Así pasen cinco años", "Mariana Pineda" i "El Público" completen escenes a les quals assistim amb la intimitat pròpia que atorga el teatre dels sentits, els que es fa palpable, el que escoltes a cau d'orella... aquell vell teatre tan especial en que els ulls de l'actor - quins bons actors, els de La Coquera - et penetren com els ganivets de Lorca. Paraules mudes i versos que es perden en un metre i mig i que ressonen a les temples i al cor, perquè són llum i guia en un món de cecs. Fins que s'imposa, com passa habitualment en la Pell de brau, la barbàrie.

L'obra és curta i es fa curta. Això és probablement un mèrit. El temps, de fet, durant l'obra, no passa, sinó que es detura en el tall d'un ganivet esperant el moment oportú per clavar-nos l'esperada dosi de realitat. Rizzo ens torna el Lorca genuí que mai se n'ha anat del tot, aquell dramaturg que amb poesia enfila històries de sang, terra, nit i fang. La Coquera ens clava aquell cop de puny dolorós que ens recorda, finalment, que tots som culpables encara de no haver tancat la història d'un poeta i d'una llibreta amb versets que jau orfe en un punt indeterminat del camino de Viznar a Alfacar.

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.