Letter to a man: Per ser vós qui heu estat

Tres dies només ha estat Mikhail Baryshnikov a Barcelona interpretant la peça mestra de Robert Wilson "Letter to a man", al Teatre Nacional de Catalunya. Entrades esgotades a seixanta euros (excepte un parell de fileres el divendres) per veure a un mite viu de la dansa que, tot i ballar més aviat poc en aquest espectacle, ha aconseguit un altre cop fer-nos entendre el sentit profunt de la paraula "creador". I és que "Letter to a man" és una d'aquelles peces amb les quals hom es pot sentir profundament decebut o exultant a més no poder. Un text arriscat - basat en les cartes i textos disformes, disertacions visionàries, monòlegs de malalt mental i reiteracions- que mostren el pensament en decrepitud del ballarí Vaslav Nijinski, turmentat per l'esquizofrènia i permanentment internat en hospitals psiquiàtric.

A aquest corpus exigent, la figura solitària de Barishnikov, -únic protagonista sobre escena i maquillat ridículament talment un Marcel Marceau histriònic- li oferex sentit, forma i recorregut. L'espectacle, d'una hora i un quart de durada, resulta una producció en permanent tensió, amb una escenografia plena de simbolisme i relativament pocs elements d'atrezzo, que el joc de llums, colors i ombres, infereix una mil·limètrica perfecció, obra d'un treball exquisit del propi Robert Wilson i el seu equip. En tot el muntatge, un veritable món irreal creat per l'eminent autor nordamericà, notem un cert gust per l'Europa decadent que li tocà viure a Nijinsky, i que va des dels valsos vienesos de principi de segle que Baryshnikov/Nijinski recorda, fins a certs tocs de neorrealisme italià, o dels grans ballets russos de Diaghilev fins al feixisme macabre, mentre escoltem música de Henry Mancini o Arvo Pärt.

La creació poètica arriba al cènit amb la figura de Baryshnikov, completament abstret en la recerca del seu propi sentit vital. La seva relació amb l'esposa, la veu de la qual escoltem recitant alguns dels fragments del diari, la turmentada relació amb Diaghilev, i la seva necessitat de reconèixer i renunciar al mateix temps a Déu, ens serveixen per entendre més els darrers anys de vida d'una personalitat com Nijinski i, en definitiva, de nostra por i la nostra soledat.

Tan poètica com punyent, tan perfecta com desoladora, "Letter to a man" ens recorda com en som d'efímers, i com n'és de gran el creador que s'enfrenta en solitari a un text o a un escenari, reconciliant-nos amb l'humanitat, per mitjà de la nostra pròpia misèria i ridícul, humilment representada pel millor ballarí que ens ha llegat la història. Per aquestes coses val la pena anar al teatre, i viure.

 

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.