Pedralbes, la lluna i els musicals

Quatre de les millors veus del musical van reunir-se el passat divendres 7 de juliol al Festival dels Jardins de Pedralbes, en un concert que s'havia anunciat com la primera vegada que aquestes quatre dives del musical es reunien en un concert, amb el suggerent títol "Broadway & West End Divas", que va trobar ressò en el conjunt de seguidors que el gènere musical té la nostra ciutat, i que gairebé va penjar el cartell d'entrades esgotades. Les quatre anomenades dives no eren altres que Madalena Alberto, Victoria Hamilton-Barrit, Rachel Tucker i Marisha Wallace, acompanyades de la Furius Music Orchestra, dirigida amb vehemència per Miquel Tejada que va demostrar la seva versatilitat amb la batuta i al piano. El concert, ideat com a una successió de números vocals d'un parell de peces de cada artista en dues mitges parts, va gaudir d'un ritme prou aconseguit, també amb els comentaris i interpel·lacions al públic de les quatre artistes, en anglès.

Després d'una obertura popurrí de musicals, amb algun problema d'afinació i la intenció encara d'una prova de sò, Maddalena Alberto va apujar el llistó amb Evita, no va estar prou afortunada amb la conegudíssima peça dels Miserables, i molt millor en la segona part amb una interpretació electritzant del Memory de Cats. Alberto disposa d'una veu cristal·lina i punyent que va anar creixent amb la nit. La segona en delectar-nos va ser la nordamericana Marisha Wallace, amb una veu poderosa que va arrencar la il·lusió de molts joves assistents, amb peces de Dreamgirls i Alladin, entre d'altres. Una veu, la de Wallace, que la situa en la tradició de les tonalitats afroamericanes hereves de l'escola de Whitney Houston, que tants bons artistes ha donat, i tants altres amb els mateixos vicis. No és el cas de Wallace, que va aconseguir modular la veu d'acord a cada peça, amb un Summertime perfecte, acompanyada d'un bon trompeta, i va ser probablement la més vitorejada de la nit.

Victoria Hamilton-Barritt probablement és la veu lletja més bonica que existeix. I diem lletja per no dir allò de "veu amb personalitat", ja que realment, el seu color de veu té un to rogallós que la podria fer passar per la bruixa o madrastra del conte. Tanmateix, la seva modulació, el joc que dóna, els registres que aconsegueix, la presència escènica i tot el que suggereix vocal i físicament, és probablement la millor de tots. Per la tonalitat més baixa, si bé és veritat que les peces són menys lluïdes, les seves interpretacions de West Side Story o In the heighs van ser antològiques. Finalment, Rachel Tucker, que va cantar la darrera, probablement va ser la menys afortunada de la nit. Amb molt bones interpretacions en la primera part, es va deixar la veu completament al We will rock you, i va emmudir als darrers acords de la seva última peça. Tot i això, el públic ho va acollir amb aplaudiments i ànims. I Tucker va poder refer-se a la darrera peça que, com a bis, van fer les quatre artistes d'una nit pletòrica. 

Somriures de satisfacció són els que hom veia aquí i adés, tot sortint dels Jardins de Pedralbes, en una magnífica vetllada d'estiu coronada per una lluna també pletòrica.

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.