Un trovatore trepidant, no per bo, sino per ràpid

Mireu, a mi, Il Trovatore, m'agrada. I m'agrada perquè és una obra que, més enllà del seu infumable libretto, és d'aquelles obres que un qualsevol fill de veí tarareja constantment per la vigència i coneixença de les seves àries. Això, que allunya tots els erudits de l'òpera de certa exclusivitat en l'exègesi solitària, ens la fa planera i democràtica. Tan és així que fins i tot l'Ajuntament es va gastar una pasta posant pantalles per a que la vegin als barris, a la fresca. No és que em desagradi, no pas. Però la redundància de que anar a l'òpera és car i cal posar-la a l'abast del poble fa molt de tuf. Una entrada barateta, al Liceu, no arriba als 30 euros, i això sense aplicar els descomptes habitualíssims.

Entrem en matèria. El millor fou, sens cap mena de dubte, un vibrant, majestuós i vocalment magnífic Artur Rucinski en el paper de Conte di Luna. L'ària Il balen del suo sorriso va ser per emmarcar. Li seguí al pòdium una Azucena interpretada per la veu solvent de Marianne Cornetti, a qui ja haviem vist en una Amneris i en una Principessa de Bouillon al Liceu, que oferí una gitana creïble i amb molts moments d'envergadura. El Manrico de Piero Petri no és del tot ben trabat. Tot i que la veu és bonica i afinada no acaba de córrer i peca a vegades de certa sequedat que no ens fa vibrar en els moments en que caldria. Ni en el fraseig de l'Ah si ben mio, ni en la Pira, cantada sencera en dues tongades, com cal. La Leonora de Kristin Lewis encara necessita recorregut. Ens costa molt avui trobar veus verdianes que siguin complertes i que puguin lluir en tots els moments que aquest rol necessita. Correcte el Ferrando de Carlo Colombara amb la seva ària del primer acte.

Qui no va posar-ho gens fàcil va ser el director Daniele Callegari, que amb l'excessiu tempo mecànic que aplicà a tort i a dret, aconseguí que algunes de les àries més melòdiques del Verdi romàntic sembléssin obertures de Rossini. Desbocat, sobrepassat i previsible, va donar un ritme que fins i tot va descol·locar en alguns moments als cantants, com al Tacea la notte placida, on Leonora no tenia clar si afluixar o posar la directa. El que era un ritme prou pertinent per al cor del segon acte o per algun moment d'agitació escènica, es convertí en una monotonia estressant que ens va acabar per angoixar. No ens ho mereixiem. Tampoc ens mereixiem, per acabar temporada, una nova incursió en el ja gens novedós mapping. El sistema aconsegueix algun moment bonic, amb la sobreposició d'algunes imatges dels gravats del Goya més fosc, però en general peca de reiterativa. El rol de Carles Canut (s'ha aprimat molt?) no valia per gaire, passejant-se impertèrrit per escena amb un barret ple d'espelmes, en una escena que al film Goya a Burdeos amb Paco Rabal eres insuperables, però que aquí quedaven una mica ridícules. Igual de ridícules que el vestuari, a mig camí d'oferta del Menkes i de fi de curs inspirat en Piratas del Caribe. La idea de traslladar aquest Trovatore a l'època de Goya és una grandíssima idea. Però li calen tres voltes més.

PD: Si us plau, canvïin la cadira del violinista que, a cada batzegada de les cordes, grinyola com si fos un llit acostumat a sotregades.

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.