Catalunya i el Regne Unit, per la refundació d'Europa

Sovint ens és balsàmic escoltar les paraules de Pau Casals a les Nacions Unides, en recollir la Medalla de la Pau, l'any 1971, quan diu allò de que Catalunya tingué un Parlament molt abans que Anglaterra, i que els comtes catalans es reuniren per parlar de pau al segle XI, en un preàmbul del que són les Nacions Unides. Són paraules reconforten.

Catalunya fou també una de les primeres potències del món, ja a l'Edat Mitjana, i més endavant, juntament amb Anglaterra, fou el primer lloc d'Europa on tingué lloc la industrialització, gràcies a l'aparició de les indianes, a mitjans del segle XVIII, unes quantes dècades abans que aquesta industrialització s'extengués al conjunt de les nacions d'Europa. Dins d'Espanya, també Catalunya ha disposat tradicionalment, d'un sistema parlamentari més avançat, amb una diversitat de partits molt més extensa, i per tant amb una propensió al pacte, a l'acord i per tant al diàleg tan reivindicat avui, molt més elevada que a la resta de l'estat. No és fins fa quatre dies que l'espectre polític del Congreso de los Diputados s'ha doblat amb l'aparició de Ciudadanos i Podemos, i ha fet que el joc de les majories canvïïi substancialment. Tan poc acostumats hi estaven, que per primera vegada i davant la impossibilitat de formar govern s'hagueren de repetir les eleccions generals i l'estat tingué governs en funcions entre finals de 2015 i finals de 2016.

Paral·lelament, l'Europa que Schuman, Adenauer, Gasperi, Churchill o Monnet fundaren fa seixanta anys, es troba en un moment d'extrema delicadesa. La primera idea d'una Europa basada en la continuïtat dels Estats-Nació sorgits de l'època moderna i de la il·lustració, i defensats a capa i espasa durant dues Guerres Mundials que van costar milions de morts, hauria de donar pas, tard o d'hora, a una Europa de les regions, molt més descentralitzada, que refermés les conviccions de comunitat, que afavorís el comerç, els desplaçaments i les relacions culturals entre ciutadans. Alguns exemples d'aquests projectes comuns han estat l'Espai Schengen, la moneda única, la creació de regions econòmiques, l'estudi de plans d'infraestructures i comunicacions supraestatals, el paper del municipalisme, la creació d'organismes jurídics europeus, els tribunals de l'Haia, d'Estrasburg, el Parlament Europeu... Exemples d'èxit, en la progressiva redistribució de poders on els estats perdien sobirania davant la Unió, al mateix temps que en perdien davant dels regionalismes. L'Estat Espanyol, des del 1985, ha perdut autoritat gairebé en totes les competències. Al mateix temps que transferia àrees de gestió diària a Comunitats Autònomes, (en el cas català l'educació, la sanitat, la seguretat pública, la cultura...) perdia poder davant d'Europa en la gestió de temes tan bàsics com en el control de la moneda, l'economia i els sectors financers, sotmesos a la troika i al Banc Central Europeu; o en l'energia i el medi ambient, per posar alguns exemples.

I mentre Espanya perdia el control de tot el que ha de control·lar un estat, en favor d'altres institucions per sobre o per sota de l'estructura d'Estat, incomplia de forma reiterada també els seus compromisos. Amb Europa, convertint-se en un dels països amb més multes per incompliments de directives europees, i amb Catalunya especialment, no atenent la majoria de compromisos, incrementant ostensiblement el dèficit fiscal, incomplint la llei de Dependència, etcètera.

Europa i el sistema autonòmic han contribuït els darrers trenta anys a desmuntar Espanya, en connivència amb el propi Estat que, pensant control·lar-ho tot i ampliar fronteres, ha desdibuixat completament aquella idea d'Estat centralista que ells mateixos es forjaren. Una idea que de cop i volta, una crisi econòmica brutal, un rescat bancari camuflat, i mil i un casos de corrupció política, s'ha esberlat com un mirall.

Aquesta és la seva ràbia. S'han vist a la cara. 

En el moment que això passava, un nacionalisme ranci espanyol d'arrels llunyanes ha aflorat de nou. No és un cas aïllat; a Europa es viuen experiències similars cada dia. L'extrema dreta ocupa portades de diaris. En aquest panorama poc afalagador, preguntem-nos què ha fet realment el Regne Unit. Probablement allò que ha estat tan criticat, el Brexit que suposa l'abandonament d'Europa, és l'obligació d'un distànciament momentani, en favor de la pròpia sobirania, que altres veuen com un cas d'egoisme. Ells han dit: "Amb aquesta Europa, no". Què curiós que amb Catalunya facin servir sovint el mateix substantiu: egoïsme.

Igual que amb la Industrialització, Catalunya i el Regne Unit s'avancen de nou cinquanta anys al tempo al qual va Europa. El Regne Unit per recuperar sobirania. Catalunya, per assolir-la definitivament. Ambdúes estan cridades a treballar plegades. Ambdúes implosionen una Europa que no rutlla, però que si ho acaba fent, haurà de ser basada en una xarxa de regions econòmiques, culturals, climàtiques, i relacionals, molt més que no en estructures obsoletes com són els Estats-Nació del segle XV.

Catalunya i el Regne Unit estan cridats a fundar una nova Europa.

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.