Un ballo in Maschera: Piotr Beczala i tota la resta

El Liceu ha presentat el darrer mes l'obra "Un ballo in maschera", de Giuseppe Verdi. Després de la versió de Calixto Bieito que varem veure el 2001, i que molts liceístes recorden pels vàters on defecàven alguns dels cantants principals, o l'escena de violació sodomítica, amb els xiulets i crits corresponents del públic, esperàvem que aquesta versió del Ballo seria més "normal". I no ho va ser gaire. I no ho va ser perquè realment, ens trobem amb un nou cas d'absència de producció o minimalisme compromès. Una caixa negra, un parell de divans, una butaca, una làmpada que baixa i una projecció sense gaire interès... realment decebedor. L'únic que ens treu de l'ostracisme habitual en produccions de farciment com aquesta és la vestimenta que Christian Lacroix aporta, però que no millora la que vem veure l'any passat, a I Capuleti e i Montecchi. 
Entrem en el que ens agrada més. La música de Verdi, en una peça ja de maduresa, reuneix l'experiència més exquisida del que ja ha après en els seus anys de batalla, i apunta maneres en l'ús del leitmotiv i la concepció escènica del Verdi més verista. En aquesta partitura que és d'una riquesa destacable, el més interessant va ser la batuta de Renato Palumno que, amb una direcció trepidant, intel·ligent i passional va extreure el millor del pentagrama. Dirigir de memòria és propi de bons directors i es nota que Verdi forma ja part de l'ADN del director italià. El Riccardo de Piotr Beczala va ser un dels elements més lloables de la nit i el motor de la funció, demostrant que ja s'ha fet lloc al catàleg dels preferits pels liceístes si tenim en compte el generós aplaudiment dels aficionats en acabar la funció. El debut de Keri Alkema en el poc agraït paper d'Amèlia fou discret, substituïnt la malalta Ekaterina Metlova, ja que en certs moments la veu quedà ofegada pel conjunt. Tanmateix és veu de registre ample i de certa envergadura, de poc tremolor i marcada constància, i li va permetre defensar aquest rol amb professionalitat verdiana. Marco Caria com a Renato va ser prou solvent, amb un "Eri tu" potent però mancat de personalitat. Dolora Zajick, com a Ulrica, sempre és un valor segur, tot i que lamentablement aquest paper tingui tan poca presència escènica, que la producció intenta resoldre col·locant-la a una llotja al final de l'obra, com a convidada de pedra de la tragèdia final. Destacar la progressió dins l'obra de l'Oscar d'Elena Sancho Pereg, que ens aportà moments de gran bellesa, sobretot com més avançava la peça.

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.