Incendis. Quan l'Espert crema l'escena.

El Teatre Goya és l'escenari barceloní per acollir aquesta versió de l'obra de Wajdi Mouawad, en la seva versió castellana "Incendios". Sens dubte, és una de les peces més representatives d'aquest autor de culte, i que s'ha convertit en una de les obres més descarnades del panorama teatral contemporani. Si ja és prou l'interés de l'obra i l'autor, l'èxit hauria d'estar assegurat amb una Núria Espert de cap de cartell, amb l'alter ego de Laia Marull amb el mateix paper, el de Nawal Marwan. I ho està, sota la direcció de Mario Gas. Clàssics doncs per a un comtemporani que esberla la carn i el sentiment de l'espectador desconcertat.

Si bé l'obra de Mouawad té aquelles coses de les peces teatrals que busquen certa transcendència, i hom pot acusar l'autor de forçar el drama fins a les darreres conseqüències, la veritat és que ens segueix emocionant un tema que ens apropa a les grans tragèdies del teatre grec. Una prova n'és el conjunt de moqueig, sospirs i exclamacions que hom sent a una platea plena com la del Goya, en la funció del darrer diumenge d'octubre. Excessivament literària en certs moments iamb diàlegs que caldria esporgar un xic, en altres moments l'obra avança de forma ràpida, amb escenes de molt pocs minuts que resulten transicions entre grans moments discursius que, si bé busquen emocionar per mitjà de l'expressió de la paraula més que no pas per l'acció, no estan exempts d'aquesta. El terrorisme, l'actualitat (o perpetuïtat) del conflicte al Pròxim Orient, la presència de la mort, l'educació com a clau per a la prosperitat, l'occidentalització de les societats, la socialització i extensió de la violència, són temes universals que formen part del corpus literari d'Incendis i que interpel·len l'espectador de principi a final. 

Tot, amanit amb el gran tema, que és la relació entre la mare i els fills, a la recerca d'un germà desaparegut la història del qual ha de justificar, indefugiblement, l'actitud hostil que ella, aquesta jove i idealista Laia Marull, i la vella, desolada i punyent Núria Espert, ha tingut amb ells. Perquè si parlem d'elles, de les protagonistes reals de la peça, les hem de situar en un primer pla. Abans, però, caldrà destacar el paper solvent de Lucía Barrado, l'amiga de tragèdies de Nawal, i la resta d'un cast notable en que destaquem Ramon Barea -sens dubte el personatge buffo de l'obra, prou ben resolt- i els fills Candela Serrat i Àlex Garcia, d'una evolució constant al llarg de l'obra. Laia Marull és la gran treballadora de l'obra, la que duu el pes de la història i que demostra de nou perquè és una de les actrius més representatives del panorama català. Digne hereva de l'Espert, fins i tot li copia l'estil declamat habitual de l'excelsa, amb aquella constricció amb que despulla les paraules la nostra actriu més internacional que, als seus vuitanta i escaig, continua sent el monstre sobre escena que ha estat els darrers seixanta-cinc anys. L'Espert, dreta i negra al mig d'escena, balbucejant els plors, estripant les frases, cremant els mots, és l'exemple de com es treu el suc i substància dels textos, atorgant-los el benefici de la intemporalitat. Perquè de nou, l'Espert, dreta, desfermant la passió de l'escena per mitjà de quatre paraules ben dites, torna a ser Medea, Electra, Ioacasta i aquells mites que alguns no li poguerem veure mai, però que recreem sobre el seu rostre. Per ser vos qui sou, Espert, cremeu-ho tot.

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.