Romeu i Julieta, entre el risc i l'excel·lència

Si les notes de Prokofiev és un dels cims del lirisme musical del segle XX, la versió del Romeu i Julieta que el rus va composar i estrenar els anys abans i durant la segona Guerra Mundial, esdevé un dels punts més recordats i profundament emotius d'aquest autor i que torna al Liceu aquests dies en la versió del Ballet del Gran Théâtre de Gèneve. Una producció gens clàssica que ha aconseguit dotar d'un nou lirisme contemporani a aquesta deliciosa obra en que assistim, un cop més, a les vicissituds de l'obra shakesperiana, en la que consitueix la seva versió musical més coneguda. El tema de Julieta, les notes finals amb aquella magnífica melodía escalada, el duet d'amor d'una pulcritud escènica i erotisme que emocionava, o l'arxiconegut tema de la dansa dels Cavallers van ressonar amb la millor Orquesta del Liceu dels darrers anys i amb una direcció musical impecable de Manuel Coves.

Un dels elements que més ens va copsar, però, va ser l'actualització escènica de l'obra medievalitzant en un entorn nu i simbòlic creat per Remi Nicolas i Jacqueline Bosson, i on el vestuari elegant i intemporal que creen Philippe Combeau i Jacqueline Bosson otorga una frescor i modernitat molt adequada a l'obra. Però sens dubte l'element fonamental del muntatge és aquesta coreografia de Joelle Bouvier, una coreògrafa de la casa -és a dir del Ballet de Ginebra- que esdevé un clàssic després de set anys de la seva creació. Una proposta arriscada que inclou dansa clàssica i contemporània, fugint dels esquemes mentals habituals de versions com les de McMillan, i otorgant-li un marc extemporani perfecte per gaudir d'una obra immortal en una societat tan canviant com l'actual. Dels ballarins, la parella principal amb Sara Shigenari i Nahuel Vega va ser de notable alt, sobretot l'argentí, amb una carrera ascendent des del ja llunyà Festival Danzamérica on destacà entre la resta, fa vuit anys.

Que una obra, ja de per sí magnfíca com és Romeu i Julieta de Prokofiev ens la puguin servir amb els millors tocs de la modernitat, fent-la emocionant com poques vegades commou la conjunció perfecta entre dansa i música, és d'agrair en un teatre que vol mantenir un equilibri entre el risc i l'excel·lència. Amb aquest Prokofiev ho han aconseguit de nou. 

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.