Can Batlló, anys 40. Reviu l'esperit

El cap de setmana passat, un centenar de veïns del barri de la Bordeta van posar el llistó alt quant a la recreació històrica i popular dels nostres barris, en el marc incomparable de l'antiga fàbrica de Can Batlló, en un espectacle produït per Artixoc, i que va congregar tres-cents espectadors diaris de divendres a diumenge. "En temps del Senyor Muñoz" és un espectacle interactiu en que els obrers de la fàbrica es preparen, un dia de 1943, per l'arribada del seu nou amo, en Julio Muñoz Ramonet, el rei de l'estraperlo. L'entrada és un cop d'efecte, ja que després de col·locar-nos estratègicament davant d'un escenari, repartir-nos banderetes espanyoles, i donar-nos alguns consells per dirigir-nos a les autoritats, apareix un gran cotxe blau, hom diria que un Hispano Suiza, amb Don Julio, Carmen Broto, el bisbe Modrego i el governador civil, amb l'emblema falangista ben visible.

L'obra és més una successió d'escenes de la vida quotidiana a la fàbrica que no un espectacle amb fil argumental. L'important és el que es viu i el que se sent, assistint primer a l'arribada de Muñoz Ramonet a la fàbrica, després assistint a una festa privada on se'ns presenten diversos personatges arquetípics de la societat barcelonina del primer franquisme, més tard una conversa entre els treballadors i treballadores, popular i col·loquial, mentre el cap els obliga a escombrar la fàbrica davant la imminent arribada del Caudillo, i finalment una escena de treball, amb els telers a ple rendiment, i on reben la bona notícia que Franco no podrà venir, i que el Dom Perignon se'l prendran ells mateixos.

En tot cas, un dels motius principals de l'obra, que és conèixer aquest magnífic recinte de Can Batlló, i que l'espectador es faci una idea del seu dia a dia en aquells anys d'obscura misèria, és ben acomplert. No cada dia el veïnat té l'oportunitat de conèixer els racons de les fàbriques on treballaven els pares i avis. L'altre motiu, i que també s'acompleix abastament, és la voluntat de contribuir a la cohesió social. Els actors són veïns, amics, gent trobada, alguns del món de les entitats, altres del Quadre Escènic de Sant Medir... i alguns, això d'actuar, ho fan millor que altres. Tan se val. Perquè si quelcom en traiem d'aquesta experiència valuosa és la voluntat d'un poble de reconstruir el seu passat, per entendre millor el seu present, i per decidir el seu futur.

Pedralbes, la lluna i els musicals

Quatre de les millors veus del musical van reunir-se el passat divendres 7 de juliol al Festival dels Jardins de Pedralbes, en un concert que s'havia anunciat com la primera vegada que aquestes quatre dives del musical es reunien en un concert, amb el suggerent títol "Broadway & West End Divas", que va trobar ressò en el conjunt de seguidors que el gènere musical té la nostra ciutat, i que gairebé va penjar el cartell d'entrades esgotades. Les quatre anomenades dives no eren altres que Madalena Alberto, Victoria Hamilton-Barrit, Rachel Tucker i Marisha Wallace, acompanyades de la Furius Music Orchestra, dirigida amb vehemència per Miquel Tejada que va demostrar la seva versatilitat amb la batuta i al piano. El concert, ideat com a una successió de números vocals d'un parell de peces de cada artista en dues mitges parts, va gaudir d'un ritme prou aconseguit, també amb els comentaris i interpel·lacions al públic de les quatre artistes, en anglès.

Després d'una obertura popurrí de musicals, amb algun problema d'afinació i la intenció encara d'una prova de sò, Maddalena Alberto va apujar el llistó amb Evita, no va estar prou afortunada amb la conegudíssima peça dels Miserables, i molt millor en la segona part amb una interpretació electritzant del Memory de Cats. Alberto disposa d'una veu cristal·lina i punyent que va anar creixent amb la nit. La segona en delectar-nos va ser la nordamericana Marisha Wallace, amb una veu poderosa que va arrencar la il·lusió de molts joves assistents, amb peces de Dreamgirls i Alladin, entre d'altres. Una veu, la de Wallace, que la situa en la tradició de les tonalitats afroamericanes hereves de l'escola de Whitney Houston, que tants bons artistes ha donat, i tants altres amb els mateixos vicis. No és el cas de Wallace, que va aconseguir modular la veu d'acord a cada peça, amb un Summertime perfecte, acompanyada d'un bon trompeta, i va ser probablement la més vitorejada de la nit.

Victoria Hamilton-Barritt probablement és la veu lletja més bonica que existeix. I diem lletja per no dir allò de "veu amb personalitat", ja que realment, el seu color de veu té un to rogallós que la podria fer passar per la bruixa o madrastra del conte. Tanmateix, la seva modulació, el joc que dóna, els registres que aconsegueix, la presència escènica i tot el que suggereix vocal i físicament, és probablement la millor de tots. Per la tonalitat més baixa, si bé és veritat que les peces són menys lluïdes, les seves interpretacions de West Side Story o In the heighs van ser antològiques. Finalment, Rachel Tucker, que va cantar la darrera, probablement va ser la menys afortunada de la nit. Amb molt bones interpretacions en la primera part, es va deixar la veu completament al We will rock you, i va emmudir als darrers acords de la seva última peça. Tot i això, el públic ho va acollir amb aplaudiments i ànims. I Tucker va poder refer-se a la darrera peça que, com a bis, van fer les quatre artistes d'una nit pletòrica. 

Somriures de satisfacció són els que hom veia aquí i adés, tot sortint dels Jardins de Pedralbes, en una magnífica vetllada d'estiu coronada per una lluna també pletòrica.

Letter to a man: Per ser vós qui heu estat

Tres dies només ha estat Mikhail Baryshnikov a Barcelona interpretant la peça mestra de Robert Wilson "Letter to a man", al Teatre Nacional de Catalunya. Entrades esgotades a seixanta euros (excepte un parell de fileres el divendres) per veure a un mite viu de la dansa que, tot i ballar més aviat poc en aquest espectacle, ha aconseguit un altre cop fer-nos entendre el sentit profunt de la paraula "creador". I és que "Letter to a man" és una d'aquelles peces amb les quals hom es pot sentir profundament decebut o exultant a més no poder. Un text arriscat - basat en les cartes i textos disformes, disertacions visionàries, monòlegs de malalt mental i reiteracions- que mostren el pensament en decrepitud del ballarí Vaslav Nijinski, turmentat per l'esquizofrènia i permanentment internat en hospitals psiquiàtric.

A aquest corpus exigent, la figura solitària de Barishnikov, -únic protagonista sobre escena i maquillat ridículament talment un Marcel Marceau histriònic- li oferex sentit, forma i recorregut. L'espectacle, d'una hora i un quart de durada, resulta una producció en permanent tensió, amb una escenografia plena de simbolisme i relativament pocs elements d'atrezzo, que el joc de llums, colors i ombres, infereix una mil·limètrica perfecció, obra d'un treball exquisit del propi Robert Wilson i el seu equip. En tot el muntatge, un veritable món irreal creat per l'eminent autor nordamericà, notem un cert gust per l'Europa decadent que li tocà viure a Nijinsky, i que va des dels valsos vienesos de principi de segle que Baryshnikov/Nijinski recorda, fins a certs tocs de neorrealisme italià, o dels grans ballets russos de Diaghilev fins al feixisme macabre, mentre escoltem música de Henry Mancini o Arvo Pärt.

La creació poètica arriba al cènit amb la figura de Baryshnikov, completament abstret en la recerca del seu propi sentit vital. La seva relació amb l'esposa, la veu de la qual escoltem recitant alguns dels fragments del diari, la turmentada relació amb Diaghilev, i la seva necessitat de reconèixer i renunciar al mateix temps a Déu, ens serveixen per entendre més els darrers anys de vida d'una personalitat com Nijinski i, en definitiva, de nostra por i la nostra soledat.

Tan poètica com punyent, tan perfecta com desoladora, "Letter to a man" ens recorda com en som d'efímers, i com n'és de gran el creador que s'enfrenta en solitari a un text o a un escenari, reconciliant-nos amb l'humanitat, per mitjà de la nostra pròpia misèria i ridícul, humilment representada pel millor ballarí que ens ha llegat la història. Per aquestes coses val la pena anar al teatre, i viure.

 

Sin salirnos de lo barroco, sor Juana.

El Téatro Nómada de Jalisco estrena en Barcelona esta semana "Juana Inés, paráfrasis de si misma" en el Teatre Atrium. El grupo, liderado por el joven Fernando Sakanassi, ha estado elaborando de zero esta pieza en el entorno de la Nau Ivanow, espacio que no deja indiferente, por su aspecto de lugar permanente de transición hacia alguna parte, hacia el no lugar. Sin duda, la obra también forma parte de este proceso de transición, ya que ha sido creada por los cuatro intérpretes y el director, durante tres meses, como residencia en este reconocido equipamiento teatral de Barcelona.

Varios temas se entremezclan a lo largo de la hora y media de la obra, aunque principalmente es el valor de lo femenino y sus contradicciones, la relación con el hombre y los hombres, y también con la iglesia, que es cosa de hombres, y con la fe, y con la vida misma y su propia condición. Concentrada tenemos la vida, obra y sufrir y gozar de Doña Juana Inés, la mexicana más internacional junto a Frida Kahlo, que vuelve a recordarnos la vigencia de su lucha y de sus inquietudes. Nada que decir de los actores, Karla Constantini, María Balam, José Jaime Argote y Darío Rocas, completos en actuación y gimnástica - no tanto en canto - con una capacidad de adaptación a la situación, sea cortejo en verso o violación sobre el linoleo, ejemplar. 

Hasta ahí podría haber quedado la pieza. Con un toque feminista, con algo de fina ironía, con un plus de sufrida condescendencia, y con una sensación agridulce a la salida, casi desasosegada. Pero Sakanassi no se queda ahí, sinó que aboga por explorar todos los recursos, símbolos, técnicas, códigos que le permite la adaptación del tema a nuestros días. En un entorno negro, obscurantista, opresivo, una mujer hace públicas sus contradicciones, enfrentándose a los amores de la carne, a la fe y la falta de la misma, a la tentación del sacrilegio, o al heteropatriarcado susodicho, concepto que ha echado raíces allá y acullá.

Escenográficamente, "Juana Inés" tiene buenos recursos, surgidos probablemente del presupuesto de la imaginación: Una mesa desmontable de hierro y maderos travesaños resulta, a lo largo de la obra, pieza fundamental en la que se desarrolla la escena, y acaba siendo no sólo mesa, sinó altar, prisión, ducha, tribuna y hoguera. La escritura de los textos de Sor Juana en las paredes negras, con tiza blanca, resulta de lo más poético. El agua purificadora - contrariada por las prohibiciones de los insquisidores - se contrapone a la sangre acumulada en un barreño, con el que ahora sí ya se embarra decidida y soberanamente.

A Sakanassi se le puede acusar de utilizar demasiados códigos: Del verso a la prosa. Del vídeo a la danza. De la comedia a lo trágico. Incluso se le puede acusar de reiterativo. Estamos muy mal acostumbrados a ver lo que queremos ver, a eliminar lo que ya sabemos, a la novedad, a lo audiovisual que todo lo hace perecedero al cabo de unas horas, minutos... Pero amigos, ¿acaso no es la sublimación de la reiteración en todas sus posibilidades y hasta la saciedad, la característica principal de lo barroco? ¿Y acaso no estamos, míseros o agraciados de nosotros, en una etapa barroca del mundo en que triunfa la postverdady lo artificioso? 

Vean "Juana Inés, paráfrasis de si misma", y abandónense a la contemplación de una mujer que se construye a sí misma, en medio de un mundo que se desmorona.

Ópera flamenco, todo a medias

El turista despistado y los barceloneses que aún nos atrevemos a pasear por la Rambla recibimos a menudo un flyer que anuncia en el Poliorama o en el Palau de la Música un espectáculo de Ópera Flamenco que, después de unos cuantos años de no prestarle mucho interés, me decido a visitar también animado por la presencia en el escenario de una buena amiga. Un cuarto de entrada en el Poliorama no augura buenos presagios, aunque por el tirón de la ciudad, y la cantidad de turistas poco exigentes avorazados de consumir flamenco por doquier, debiera estarlo.

El espectáculo combina, como bien dice el nombre, ópera y flamenco, aunque nada acaba de lucir con éxito. Si bien los artistas que se presentan gozan de una calidad más que notable, el conjunto da una sensación de improvisación y de falta de continuidad como si en el espectáculo no hubiera un regidor que marque bien los tiempos. La soprano Alina Furman destaca entre los artistas, con una voz cálida y poderosa a la que el micrófono hace más mal que bien. Una voz que podría llenar los rincones del Liceu no tiene ningún sentido que lleve amplificación en el Poliorama. Bien en el aria de Sansón y Dalila, resuelta en los fragmentos de zarzuela y poderosa en la seguidilla de Carmen - casi todo voces de un registro más bien grave siendo ella soprano. Y en esa en la que debiera lucir, el Casta Diva de Norma, después de la primera estrofa se rompe por mitad al ser fusionada con ritmos flamencos que provocan las iras y desesperación para todo amante de la lírica. Con la fusión gastronómica tenemos suficiente como para atrevernos a valorar el tremendo error musical.

El tenor Ezequiel Casamada no es lo mejor de la función, aunque viendo el conjunto se le puede rescatar fácilmente. Dispone de buenos graves y buenos agudos pero peca de un fraseo insuficiente y unas notas de paso con técnica de impostación por progresar, que hacen sufrir a menudo al espectador en arias nada fáciles, como Tosca, Pagliacci o los duos de Zarzuela, en las que a menudo engola la voz de una forma excesiva. No es despreciable para nada el esfuerzo en piezas de compromiso, pero la voz de Furman lo aplaca a menudo.

Respecto al flamenco, los artistas, aunque buenos, pecan de comodidad, como si uno los observara después de mil funciones sin ánimos de mejorar. Alguna confusión en los palos, la reiteración de algunos pasos, sobretodo el tacón, seguramente pasará desapercibida para el turista japonés, pero no para el habituado. Sin embargo, el flamenco es un arte que debe atrapar desde el primer momento, una danza y un cante que es necesario que embruje, que emocione. Y aunque con gran profesionalidad, los artistas se quedan en el simple cumplir con el compromiso diario. Joaquin "El Duende" aporta su experiencia y los bailaores Lorena Oliva, Iván Alcalá y Pepe Flores rinden y dan la talla.

Como dijimos, si bien los artistas pasan el listón del aprovado y, en algunos casos, del notable, la función se viene abajo por la falta de guión, una dirección escénica nula, la incomprensible falta de una iluminación pertinente o ausencia de la misma, un vestuario poco acorde -en algunas ocasiones, los trajes de terciopelo se asemejan más a los cortinajes de Escarlata O'Hara que a un vestuario destinado a un espectáculo de esta índole- la actitud de algún músico que toca espatarrado como si esperara un trago y otros elementos que ofrecen una visión de conjunto muy pobre, poco trabajada, sucia en cuanto a los detalles escénicos, y medio improvisada. Esperemos que el director escénico dé un contenido a la obra, un guión que permita unir de forma seria la ópera y el flamenco con un argumento trenzado, un iluminador con condiciones, y que el regidor que debe estar presente en toda función regrese a su puesto de trabajo. Si Rafael Amargo es el director artístico de este espectáculo, tal como pone en los créditos, es mejor que lo saque de su currículum. Y si lo es de verdad, no estaría de más que pasara a ver lo que hacen en su nombre.

Qué mal favor hacemos a los que nos visitan, mostrando este tipo de espectáculos.

Don Giovanni, producció de l'any al Liceu

Hem hagut d'esperar a final de temporada per assistir a la producció de l'any, un esplèndid muntatge del Don Giovanni (Mozart/Da Ponte) que ens recorda el perquè és una de les òperes més grans que hi ha al repertori. La coproducció del nostre teatre amb Londres, Tel Aviv i Houston no només suposarà un llarg recorregut i reposicions per aquests teatres sinó també per mèrits propis, arreu del món. I és que, tot i que una escenografia que dona voltes sobre ella mateixa no és pas una innovació, el joc entre l'arquitectura que inclou el palau sevillà i el mapping, obra d'Es Devlin i Luke Halls és tota una proesa. Res a dir d'un vestuari magnífic d'època, obra d'Anja Vang Kragh, on les grans taques obscures ens recorden poèticament l'abús d'un Don Giovanni sobre totes les dones en escena.

Vocalment cal destacar pel seu realisme al protagonista de la nit, Mariusz Kwiecien, un Don Giovanni creïble, seductor, malèvol, molt sexual i incontestablement atractiu, secundat per un magnífic Leporello del nostrat Simon Orfila que, amb la veu més obscura que un Leporello habitual, confereix nova vida a un personatge més càlid, més víctima i no tan burleta. Més que correcte també Dmitry Korchak amb el gens agraït paper de Don Ottavio, un dels grans secundaris de Mozart; i magnífic el ja habitual de la casa Eric Halfvarson amb un Commendatore de gran recorregut vocal. Miah Persson va ser una Donna Elvira d'una veu experimentada i càlida, però la Donna Anna de Carmela Remigio, tot i ben timbrada, va quedar un pèl opacada pel conjunt. Completava el repartiment un Valeriano Lanchas com a Masetto, una mica superat per les corredisses, i una excelsa Julia Lezhneva com a Zerlina, amb veu fresca i cristal·lina, i que ens va oferir alguns dels millors moments de la nit, coloratures incloses. El bon paper dels solistes es completa amb la solvent direcció de Josep Pons, a qui se li nota la preferència per Mozar.

Poètica, vibrant, conceptualment ben resolta pel director d'escena Kasper Holten i executada de forma brillant, aquesta producció del Don Giovanni s'ha convertit probablement en el muntatge de l'any. 

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.