Lorca, amb tots els sentits

Apropar-se a Lorca, avui, ve carregat de referents, d'idees, de política. Un no pot fer ulls clucs a tot el que Lorca ha representat per la Pell de brau, de nord a sud, sense sentir encara la carn viva de la literatura hispànica escorxada violentament i llençada a una cuneta. Ja gairebé un no pot tampoc abandonar-se completament a les imatges nocturnes que ens embolcallen quan el llegim, arraulits sota un fanal, interrogats per la lluna. Així que un diumenge xafogós d'estiu en ple processisme a la Barcelona contemporània, pot resultar quelcom d'inusual, o si més no, mandrós, enfrontar-se a Lorca. Assisteixo a l'Homenaje a Federico García Lorca que la Companyía La Coquera ha programat al Teatre Tantarantana. Cal dir que amb bons referents. L'amic Alberto Rizzo és una garantia. 

En la fosca apareixen homes cecs proveïts d'un fanalet que ens guien per grups en un entorn hostil, carregat, calorós, com una nit d'agost. Hom pensa en la paràbola bíblica (Mt 15:14). Deixeu-los que són cecs, guiats per altres cecs. I tots cauran al pou. Un calfred recorre l'esquena. Homes i dones, vestits del negre i de pana vella, uniforme pagesívol de l'Andalusia arcaica, terrenal, solitària, que plora, gemega i esberla versos. En un racó, Doña Rosita que ja és conscient del seu destí. En l'altre, dues eternes velles que xiuxiuegen a tocar del fanal els versos d'unes noces sanguinolentes. "Así pasen cinco años", "Mariana Pineda" i "El Público" completen escenes a les quals assistim amb la intimitat pròpia que atorga el teatre dels sentits, els que es fa palpable, el que escoltes a cau d'orella... aquell vell teatre tan especial en que els ulls de l'actor - quins bons actors, els de La Coquera - et penetren com els ganivets de Lorca. Paraules mudes i versos que es perden en un metre i mig i que ressonen a les temples i al cor, perquè són llum i guia en un món de cecs. Fins que s'imposa, com passa habitualment en la Pell de brau, la barbàrie.

L'obra és curta i es fa curta. Això és probablement un mèrit. El temps, de fet, durant l'obra, no passa, sinó que es detura en el tall d'un ganivet esperant el moment oportú per clavar-nos l'esperada dosi de realitat. Rizzo ens torna el Lorca genuí que mai se n'ha anat del tot, aquell dramaturg que amb poesia enfila històries de sang, terra, nit i fang. La Coquera ens clava aquell cop de puny dolorós que ens recorda, finalment, que tots som culpables encara de no haver tancat la història d'un poeta i d'una llibreta amb versets que jau orfe en un punt indeterminat del camino de Viznar a Alfacar.

Pujol?

Ja han passat un parell d'anys des del dia que el president Pujol va confessar tenir uns diners no regularitzats a l'estranger, des de feia una colla d'anys, i que corresponien a una herència familiar. Milions d'euros.

L'únic que se m'acut pensar primer és que és una sort provenir d'una família d'industrials, d'èxit, que van fer fortuna. I comprenc que en uns moments d'incertesa política i econòmica, en un país que provenia d'una dictadura, van preferir-los tenir guardats a pany i forrellat, a Andorra. En segon lloc se m'acut pensar en tantes famílies de catalans il·lustres d'aquella burgesia que venia del segle XIX. Penso en els Güell, i en la fortuna que avui equivaldria a uns 70 mil milions. I uns quants més. Bastants famílies. Moltes, que van fer calers i que viuen encara per sobre de la Diagonal. I recordo també molts d'aquells fills de casa bona que, en comptes de viure d'esquena al país cobrant de rendes, van col·locar-s'hi davant. I van obrir escoles, van pagar els primers sous de la gent d'Òmnium, van pagar els lloguers del president Tarradellas a l'exili, van finançar revistes i editorials... I alguns d'ells van acabar posant-se davant d'un país que patia i que volia ser. Alguns, com en Pujol, van aconseguir que Catalunya fos de nou pròspera, europea, i que Barcelona estigués col·locada al món. També ho va fer gent d'altres partits; és clar. Però Pujol n'era un puntal. I ho va fer durant cinquanta anys.

No valorar tot això, al mateix temps que ens deixem arrossegar per interessos mediàtics i polítics de tots aquells que li tenien ganes; no saber destriar el gra de la palla i no voler diferenciar entre el que roba a cabassos i el que simplement no regularitza una herència, per molt substanciosa que sigui; negar-se a llegir entre línies el que li ha passat a aquest home i gaudir amb l'acarnissament al qual se'l sotmet, diu molt poc dels catalans i catalanes de seny.

La justícia és una balança amb dos plats. I és just carregar el que pertoca a cada banda.

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.