Catalunya i el Regne Unit, per la refundació d'Europa

Sovint ens és balsàmic escoltar les paraules de Pau Casals a les Nacions Unides, en recollir la Medalla de la Pau, l'any 1971, quan diu allò de que Catalunya tingué un Parlament molt abans que Anglaterra, i que els comtes catalans es reuniren per parlar de pau al segle XI, en un preàmbul del que són les Nacions Unides. Són paraules reconforten.

Catalunya fou també una de les primeres potències del món, ja a l'Edat Mitjana, i més endavant, juntament amb Anglaterra, fou el primer lloc d'Europa on tingué lloc la industrialització, gràcies a l'aparició de les indianes, a mitjans del segle XVIII, unes quantes dècades abans que aquesta industrialització s'extengués al conjunt de les nacions d'Europa. Dins d'Espanya, també Catalunya ha disposat tradicionalment, d'un sistema parlamentari més avançat, amb una diversitat de partits molt més extensa, i per tant amb una propensió al pacte, a l'acord i per tant al diàleg tan reivindicat avui, molt més elevada que a la resta de l'estat. No és fins fa quatre dies que l'espectre polític del Congreso de los Diputados s'ha doblat amb l'aparició de Ciudadanos i Podemos, i ha fet que el joc de les majories canvïïi substancialment. Tan poc acostumats hi estaven, que per primera vegada i davant la impossibilitat de formar govern s'hagueren de repetir les eleccions generals i l'estat tingué governs en funcions entre finals de 2015 i finals de 2016.

Paral·lelament, l'Europa que Schuman, Adenauer, Gasperi, Churchill o Monnet fundaren fa seixanta anys, es troba en un moment d'extrema delicadesa. La primera idea d'una Europa basada en la continuïtat dels Estats-Nació sorgits de l'època moderna i de la il·lustració, i defensats a capa i espasa durant dues Guerres Mundials que van costar milions de morts, hauria de donar pas, tard o d'hora, a una Europa de les regions, molt més descentralitzada, que refermés les conviccions de comunitat, que afavorís el comerç, els desplaçaments i les relacions culturals entre ciutadans. Alguns exemples d'aquests projectes comuns han estat l'Espai Schengen, la moneda única, la creació de regions econòmiques, l'estudi de plans d'infraestructures i comunicacions supraestatals, el paper del municipalisme, la creació d'organismes jurídics europeus, els tribunals de l'Haia, d'Estrasburg, el Parlament Europeu... Exemples d'èxit, en la progressiva redistribució de poders on els estats perdien sobirania davant la Unió, al mateix temps que en perdien davant dels regionalismes. L'Estat Espanyol, des del 1985, ha perdut autoritat gairebé en totes les competències. Al mateix temps que transferia àrees de gestió diària a Comunitats Autònomes, (en el cas català l'educació, la sanitat, la seguretat pública, la cultura...) perdia poder davant d'Europa en la gestió de temes tan bàsics com en el control de la moneda, l'economia i els sectors financers, sotmesos a la troika i al Banc Central Europeu; o en l'energia i el medi ambient, per posar alguns exemples.

I mentre Espanya perdia el control de tot el que ha de control·lar un estat, en favor d'altres institucions per sobre o per sota de l'estructura d'Estat, incomplia de forma reiterada també els seus compromisos. Amb Europa, convertint-se en un dels països amb més multes per incompliments de directives europees, i amb Catalunya especialment, no atenent la majoria de compromisos, incrementant ostensiblement el dèficit fiscal, incomplint la llei de Dependència, etcètera.

Europa i el sistema autonòmic han contribuït els darrers trenta anys a desmuntar Espanya, en connivència amb el propi Estat que, pensant control·lar-ho tot i ampliar fronteres, ha desdibuixat completament aquella idea d'Estat centralista que ells mateixos es forjaren. Una idea que de cop i volta, una crisi econòmica brutal, un rescat bancari camuflat, i mil i un casos de corrupció política, s'ha esberlat com un mirall.

Aquesta és la seva ràbia. S'han vist a la cara. 

En el moment que això passava, un nacionalisme ranci espanyol d'arrels llunyanes ha aflorat de nou. No és un cas aïllat; a Europa es viuen experiències similars cada dia. L'extrema dreta ocupa portades de diaris. En aquest panorama poc afalagador, preguntem-nos què ha fet realment el Regne Unit. Probablement allò que ha estat tan criticat, el Brexit que suposa l'abandonament d'Europa, és l'obligació d'un distànciament momentani, en favor de la pròpia sobirania, que altres veuen com un cas d'egoisme. Ells han dit: "Amb aquesta Europa, no". Què curiós que amb Catalunya facin servir sovint el mateix substantiu: egoïsme.

Igual que amb la Industrialització, Catalunya i el Regne Unit s'avancen de nou cinquanta anys al tempo al qual va Europa. El Regne Unit per recuperar sobirania. Catalunya, per assolir-la definitivament. Ambdúes estan cridades a treballar plegades. Ambdúes implosionen una Europa que no rutlla, però que si ho acaba fent, haurà de ser basada en una xarxa de regions econòmiques, culturals, climàtiques, i relacionals, molt més que no en estructures obsoletes com són els Estats-Nació del segle XV.

Catalunya i el Regne Unit estan cridats a fundar una nova Europa.

Mèxic i l'imaginari de la mort: "Y me morí"

La Seca - Espai Brossa, un dels teatres de la ciutat amb més projecció els darrers temps i amb una oferta més arriscada opta enguany, dins de la seva programació, per una obra d'una frescor i vitalitat sorprenent: "Y me morí", de Dúo Facil i Líquido Teatro. I un cabaret vital, que parla de la mort, òbviament ha de tenir un punt d'atractiu que la fa imprescindible per aquests dies de catarsi general. Mèxic, per suposat, és un referent a l'hora de parlar d'una forma de la mort molt més planera, natural, mòrbida a vegades, frívola sovint, i amb un regust melancòlic que fa de mitjancer entre la tragèdia i allò còmic que té l'absurd. 

Concebut com un treball universitari, aquest "Y me morí" ens presenta tres històries de l'imaginari propi del realisme màgic en que la mort de tres personatges de moral dispersa, baixa estofa i malures habituades, és narrada en primera persona pels tres protagonistes. Ells mateixos, en Francesc Marginet, l'Abel Reyes i en Marc Tarrida, es vesteixen amb robes folclòriques de simpàtiques "tapatías" que, a ritme de ranxeres i corridos s'encarreguen de posar-hi el toc humorístic. Passem, al llarg de l'hora llarga de la peça, de l'humor absurd, l'albur mexicà, el mim, el ball i la cançó popular a les sòrdides històries d'aquests personatges concebuts ja per a morir, d'un rupestre que fa fredat, d'una ruralitat arcaica, terrena, fangosa, amb trajectòries marcades per la tragedia: un malalt a la recerca del darrer destí a espatlles de son vell pare, un assassí confés que pateix els minuts abans de ser afusellat, un home a qui l'esposa i el germà traeixen mentre es consumeix per les llagues... Un tràgic destí compartit que es contraposa a la festa permanent amb que ens plantegen la crònica aquestes dones bigotudes i balladores, atrapades entre el cel i la terra, entre la mort i la vida, i que com tot bon mexicà, acaben rient del seu propi infortuni. Què els queda, sino?

Amb un joc escènic prou elaborat, sorgit de l'autogestió creativa del grup, amb elements visuals que reblen en l'imaginari col·lectiu del Mèxic dels anys 50 llunyà, pagesívol, iconogràfic, i amb un punt d'exotisme que no per més conegut menys agradós, "Y me morí" és una obra adequada pels dies d'incerta vida que ens toca patir.

 

Un trovatore trepidant, no per bo, sino per ràpid

Mireu, a mi, Il Trovatore, m'agrada. I m'agrada perquè és una obra que, més enllà del seu infumable libretto, és d'aquelles obres que un qualsevol fill de veí tarareja constantment per la vigència i coneixença de les seves àries. Això, que allunya tots els erudits de l'òpera de certa exclusivitat en l'exègesi solitària, ens la fa planera i democràtica. Tan és així que fins i tot l'Ajuntament es va gastar una pasta posant pantalles per a que la vegin als barris, a la fresca. No és que em desagradi, no pas. Però la redundància de que anar a l'òpera és car i cal posar-la a l'abast del poble fa molt de tuf. Una entrada barateta, al Liceu, no arriba als 30 euros, i això sense aplicar els descomptes habitualíssims.

Entrem en matèria. El millor fou, sens cap mena de dubte, un vibrant, majestuós i vocalment magnífic Artur Rucinski en el paper de Conte di Luna. L'ària Il balen del suo sorriso va ser per emmarcar. Li seguí al pòdium una Azucena interpretada per la veu solvent de Marianne Cornetti, a qui ja haviem vist en una Amneris i en una Principessa de Bouillon al Liceu, que oferí una gitana creïble i amb molts moments d'envergadura. El Manrico de Piero Petri no és del tot ben trabat. Tot i que la veu és bonica i afinada no acaba de córrer i peca a vegades de certa sequedat que no ens fa vibrar en els moments en que caldria. Ni en el fraseig de l'Ah si ben mio, ni en la Pira, cantada sencera en dues tongades, com cal. La Leonora de Kristin Lewis encara necessita recorregut. Ens costa molt avui trobar veus verdianes que siguin complertes i que puguin lluir en tots els moments que aquest rol necessita. Correcte el Ferrando de Carlo Colombara amb la seva ària del primer acte.

Qui no va posar-ho gens fàcil va ser el director Daniele Callegari, que amb l'excessiu tempo mecànic que aplicà a tort i a dret, aconseguí que algunes de les àries més melòdiques del Verdi romàntic sembléssin obertures de Rossini. Desbocat, sobrepassat i previsible, va donar un ritme que fins i tot va descol·locar en alguns moments als cantants, com al Tacea la notte placida, on Leonora no tenia clar si afluixar o posar la directa. El que era un ritme prou pertinent per al cor del segon acte o per algun moment d'agitació escènica, es convertí en una monotonia estressant que ens va acabar per angoixar. No ens ho mereixiem. Tampoc ens mereixiem, per acabar temporada, una nova incursió en el ja gens novedós mapping. El sistema aconsegueix algun moment bonic, amb la sobreposició d'algunes imatges dels gravats del Goya més fosc, però en general peca de reiterativa. El rol de Carles Canut (s'ha aprimat molt?) no valia per gaire, passejant-se impertèrrit per escena amb un barret ple d'espelmes, en una escena que al film Goya a Burdeos amb Paco Rabal eres insuperables, però que aquí quedaven una mica ridícules. Igual de ridícules que el vestuari, a mig camí d'oferta del Menkes i de fi de curs inspirat en Piratas del Caribe. La idea de traslladar aquest Trovatore a l'època de Goya és una grandíssima idea. Però li calen tres voltes més.

PD: Si us plau, canvïin la cadira del violinista que, a cada batzegada de les cordes, grinyola com si fos un llit acostumat a sotregades.

Siguem sobirans com a individus, com a majoria, com a poble

L'estat espanyol anuncia l'aplicació de l'Article 155 de la Constitució. El motiu, reiterat tres cops a la carta del President del Gobierno Espanyol es "Restaurar la legalidad y el orden constitucional alterado".
No tingueu por. Si hem arribat fins aquí, precisament és per instaurar una nova legalitat i saltar-nos l'ordre constitucional que considerem caduc i que no satisfà els nostres desitjos i anhels.
Siguem conseqüents amb el que hem fet, essent delinqüents a ulls de la llei espanyola. Siguem conseqüents amb el que fem, i amb el que farem, essent ciutadans lliures en una nova legalitat, on tothom hi té cabuda. Perquè la nostra actitud ferma i pacífica, i el nostre convenciment per a canviar el que no funciona sabiem que toparia amb la seva legalitat i la seva legitimitat, que són tan vàlides com les que nosaltres proposem.
És una batalla de sobiranies. I com a tal l'afrontarem, sent sobirans de nosaltres mateixos com a individus, sent sobirans com a majoria parlamentària, i sent sobirans com a poble. Perquè abans de la llei sempre fou el poble. I aquí seguim, i aquí estem. Ens veiem als carrers

Una mariposa vuela sobre Peralada

Si algo tiene de mágico el Festival de Peralada es ofrecernos puntualmente, como aquellas delicatessen de las grandes ocasiones, versiones irresistibles de los grandes clásicos. En este caso una anunciada Butterfly de campanillas, con la mejor especialista del personaje en esta época, la soprano albanesa Ermonela Jaho, que ya protagonizó el mismo rol en nuestro Liceu y que volvió a estar exquisita en el registro, con algunos pianissimi de los que erizan la piel. Ambientada en los días previos y durante la Segunda Guerra Mundial, en un Nagasaki arrasado por la gran bomba, la Butterfly de Jaho consigue transmitir la desespereación de una Cio Cio San a la que sólo queda la espera lánguida del retorno. Sin embargo la albanesa nunca nos hará una Butterfly tan oriental y sumisa como nos acostumbraron durante décadas y que llegaban a la muerte por descarte de todos sus sustentos; al contrario, la Butterfly de Jaho es una mujer que recupera la decisión, la desesperación pucciniana, el coraje y la valentía, la resistencia, y finalmente el honor. Zefirelli comparaba las Norma's de Callas y Caballé atribuyéndole a la primera la capacidad absoluta de matar a sus hijos y a la segunda una maternidad incontestable que lo hacía imposible. Pues bien, Jaho asume el rol de Callas, técnica y escénicamente perfecta, decidida cuando apuesta fuerte y cuando asume el rol de vencida.

Después de su recital del año pasado en Peralada, el aclamado tenor norteamericano Bryan Hymel volvió en esta ocasión con un personaje que le queda como anillo al dedo, un Pinkerton rubio, alto, fuerte, joven y apasionado en busca de su amor portuario con kimono. Aunque tuvo un inicio irregular, con los graves no bien colocados y la voz un tanto atiplada y nasal, a partir de "Viene la sera" y todo el duo de amor nos conquistó con una calidez y derroche vocal magnífico, y consolidó su papel en la segunda parte con unos dotes vocales de gran belleza, no tanto escénicamente ya que se mueve un poco a la norteamericana, eso es, un tanto patoso. Lo que sea dicho de paso, al personaje, ya le va bien. Estas imperfecciones no le restan ningún mérito a una voz portentosa y en algunos momentos, sublime.

El impecable y distinguido Carlos Álvarez mostró una vez más la solvencia prodigiosa a la que nos acostumbra. Y el hecho de que Carlos Álvarez ya no nos sorprenda por su calidez y fundamento vocal, por su técnica perfecta, y por su presencia escénica arrolladora, esta vez con un Sharpless magnífico, no debe ser un problema para reiterarnos en la gran suerte que tenemos de tenerlo tan a menudo, y tan cerca. Volvía a su tierra Gemma Coma-Alabart, que fue una Suzuki solvente y con momentos de gran belleza, siendo un contrapunto tan necesario como comedido a Butterfly. Destacamos a Vicenç Esteve Madrid, como Goro, que ha desarrollado muy inteligentemente el personaje, y también el ascendente Carles Pachón, que hizo un Yamadori muy hermoso. Y alcanzamos adistingui al joven Guillem Batllori, como oficial del registro, quien nos ilusionó recientemente con su Papageno en el Conservatori del Liceu.

Si hace unos días dábamos calabazas a la puesta en escena goyesca para Il Trovatore del Liceu, ahora aplaudimos esta adaptación a los años 40 de la obra de Puccini. La escena, aunque clásica, es efectista y tiene sentido, cosa que parece una obviedad, pero que cada día cuesta más de encontrar. El momento de la destrucción de Nagasaki justo antes del intermedio refuerza el impacto de la desolación moral y física con la que nos previenen, y que impregnará la segunda parte de una miseria descarnada que refuerza el argumento, y que visualmente nos conmueve. Muy correcta la Orquesta Sinfónica de Bilbao, con algún momento de percusión exacerbada, pero de contrastada solvencia, igual que el coro del Liceu, en su papel cada día mejor.

En resumen, vayan, disfruten, lloren, y gocen de la noche veraniega del Empordà como nos saben ofrecer en el Festival de Peralada.

Thyssen posa Sant Feliu de Guíxols al mapa

La bona notícia de la jornada l'oferí l'Alcalde de Sant Feliu de Guíxols en un discurs preparat, i llarg, amb el qual donà la benvinguda a la baronessa, i que fou la cessió per part de Carmen Cervera de la seva col·lecció de pintura catalana a la ciutat pels propers 20 anys, cosa que es traduí en un sonor aplaudiment a la baronessa. N'hi hagueren més, perquè tan l'alcalde com el flamant nou conseller de cultura Lluís Puig, que tingué paraules pels seus antecessors, com la directora de l'espai, interpel·laren sovint la generositat i compromís de Thyssen. Uns minuts abans, flanquejada per dos homenots, una assistent i alguna familiar embolcallada en fastuosos complements, a més de les dues filles bessones, estiuenques i amb llacet, havien arribat a una plaça del monestir plena de convidats, més de 300, escollits de la vida cultural de la comarca i del municipi. Carmen lluïa sobre la pell blanca torrada al sòl, un lleuger vestit on les dones de Mata Mua de Gauguin, de vívids colors, ressaltaven sobre la multitud uniforme.

La col·lecció de pintura dels Thyssen és probablement la millor col·lecció privada de pintura del món. Res a dir. A l'acte hi havia present també els directors dels Thyssen de Madrid, Màlaga i Andorra, on viu des de 1992 la baronessa, i d'on prové la major part d'aquest fons. Sens dubte una col·lecció que posa Sant Feliu al mapa, i que conformen un grup de pintura que va des del darrer terç del segle XIX fins als anys 70 del segle XX, i on d'una forma molt acurada fem un recorregut del camp a la ciutat, dels paisatges decadents de l'impressionisme als retrats noucentistes fins arribar a algunes de les vanguàrdies del territori. L'objectiu és posar a Gauguin, Sisley, Pissarro o Van Gogh, dels quals trobem una peça, al costat dels nostrats Martí i Alsina, Rusiñol, Meifrèn, Urgell, Sunyer, Llimona, Galofre, i altres noms menys coneguts de pintors catalans com Planells, Girona, Martínez Cubells. No hi falta tampoc pintura espanyola com els Regoyos, algun Madrazo, Cecilio Pla, que donen al conjunt una continuïtat marcada pels gustos de cada època, i que culmina amb un Vasarely hiptonitzador al costat d'un poètic i petit Torres García.

L'afany de col·leccionisme de Carmen Thyssen, amb peces que diuen molt de la seva preferència artística pel color, la llum, el paisatge i el mar, l'ha dut a disposar d'un catàleg impressionant del qual en podrem admirar 50 peces, del conjunt de 400 cedides a Sant Feliu, en la darrera exposició inaugurada ahir "Un món ideal: De Van Gogh a Gauguin i Vasarely". No són les dones de Mata Mua les que veurem en aquest Gauguin. Obviament tampoc uns lliris de Van Gogh. Però sí obres importants dels mestres internacionals que, per primera vegada, donen la mà als nostres mestres catalans i s'hi relacionen de tú a tú. La importància d'aquest joc, doncs, mescla de forma adequada obres d'un parell de milions d'euros cadascuna, al costat de peces d'autors molt poc coneguts, i que hom pot encara trobar a subhastes de Barcelona, per poc més de 3000 euros.

Aquesta és la grandesa de la Thyssen i la de col·leccionistes i mecenes com ella, o com el criticat Carlos Slim, que són capaços de fer-se el seu museu amb peces que, lluny de modes i cànons, simplement els agraden i creuen que cal valorar. Obviament, un Amat no serà mai un Cezanne. Però gent com Carmen Cervera ens recorda que ens cal, com a país, fer una aposta decidida i valorar el que tenim. Que vingui la baronesa Thyssen, les vegades que vulgui, a posar les coses a lloc. El temps li donarà la raó.

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.