Ópera flamenco, todo a medias

El turista despistado y los barceloneses que aún nos atrevemos a pasear por la Rambla recibimos a menudo un flyer que anuncia en el Poliorama o en el Palau de la Música un espectáculo de Ópera Flamenco que, después de unos cuantos años de no prestarle mucho interés, me decido a visitar también animado por la presencia en el escenario de una buena amiga. Un cuarto de entrada en el Poliorama no augura buenos presagios, aunque por el tirón de la ciudad, y la cantidad de turistas poco exigentes avorazados de consumir flamenco por doquier, debiera estarlo.

El espectáculo combina, como bien dice el nombre, ópera y flamenco, aunque nada acaba de lucir con éxito. Si bien los artistas que se presentan gozan de una calidad más que notable, el conjunto da una sensación de improvisación y de falta de continuidad como si en el espectáculo no hubiera un regidor que marque bien los tiempos. La soprano Alina Furman destaca entre los artistas, con una voz cálida y poderosa a la que el micrófono hace más mal que bien. Una voz que podría llenar los rincones del Liceu no tiene ningún sentido que lleve amplificación en el Poliorama. Bien en el aria de Sansón y Dalila, resuelta en los fragmentos de zarzuela y poderosa en la seguidilla de Carmen - casi todo voces de un registro más bien grave siendo ella soprano. Y en esa en la que debiera lucir, el Casta Diva de Norma, después de la primera estrofa se rompe por mitad al ser fusionada con ritmos flamencos que provocan las iras y desesperación para todo amante de la lírica. Con la fusión gastronómica tenemos suficiente como para atrevernos a valorar el tremendo error musical.

El tenor Ezequiel Casamada no es lo mejor de la función, aunque viendo el conjunto se le puede rescatar fácilmente. Dispone de buenos graves y buenos agudos pero peca de un fraseo insuficiente y unas notas de paso con técnica de impostación por progresar, que hacen sufrir a menudo al espectador en arias nada fáciles, como Tosca, Pagliacci o los duos de Zarzuela, en las que a menudo engola la voz de una forma excesiva. No es despreciable para nada el esfuerzo en piezas de compromiso, pero la voz de Furman lo aplaca a menudo.

Respecto al flamenco, los artistas, aunque buenos, pecan de comodidad, como si uno los observara después de mil funciones sin ánimos de mejorar. Alguna confusión en los palos, la reiteración de algunos pasos, sobretodo el tacón, seguramente pasará desapercibida para el turista japonés, pero no para el habituado. Sin embargo, el flamenco es un arte que debe atrapar desde el primer momento, una danza y un cante que es necesario que embruje, que emocione. Y aunque con gran profesionalidad, los artistas se quedan en el simple cumplir con el compromiso diario. Joaquin "El Duende" aporta su experiencia y los bailaores Lorena Oliva, Iván Alcalá y Pepe Flores rinden y dan la talla.

Como dijimos, si bien los artistas pasan el listón del aprovado y, en algunos casos, del notable, la función se viene abajo por la falta de guión, una dirección escénica nula, la incomprensible falta de una iluminación pertinente o ausencia de la misma, un vestuario poco acorde -en algunas ocasiones, los trajes de terciopelo se asemejan más a los cortinajes de Escarlata O'Hara que a un vestuario destinado a un espectáculo de esta índole- la actitud de algún músico que toca espatarrado como si esperara un trago y otros elementos que ofrecen una visión de conjunto muy pobre, poco trabajada, sucia en cuanto a los detalles escénicos, y medio improvisada. Esperemos que el director escénico dé un contenido a la obra, un guión que permita unir de forma seria la ópera y el flamenco con un argumento trenzado, un iluminador con condiciones, y que el regidor que debe estar presente en toda función regrese a su puesto de trabajo. Si Rafael Amargo es el director artístico de este espectáculo, tal como pone en los créditos, es mejor que lo saque de su currículum. Y si lo es de verdad, no estaría de más que pasara a ver lo que hacen en su nombre.

Qué mal favor hacemos a los que nos visitan, mostrando este tipo de espectáculos.

Don Giovanni, producció de l'any al Liceu

Hem hagut d'esperar a final de temporada per assistir a la producció de l'any, un esplèndid muntatge del Don Giovanni (Mozart/Da Ponte) que ens recorda el perquè és una de les òperes més grans que hi ha al repertori. La coproducció del nostre teatre amb Londres, Tel Aviv i Houston no només suposarà un llarg recorregut i reposicions per aquests teatres sinó també per mèrits propis, arreu del món. I és que, tot i que una escenografia que dona voltes sobre ella mateixa no és pas una innovació, el joc entre l'arquitectura que inclou el palau sevillà i el mapping, obra d'Es Devlin i Luke Halls és tota una proesa. Res a dir d'un vestuari magnífic d'època, obra d'Anja Vang Kragh, on les grans taques obscures ens recorden poèticament l'abús d'un Don Giovanni sobre totes les dones en escena.

Vocalment cal destacar pel seu realisme al protagonista de la nit, Mariusz Kwiecien, un Don Giovanni creïble, seductor, malèvol, molt sexual i incontestablement atractiu, secundat per un magnífic Leporello del nostrat Simon Orfila que, amb la veu més obscura que un Leporello habitual, confereix nova vida a un personatge més càlid, més víctima i no tan burleta. Més que correcte també Dmitry Korchak amb el gens agraït paper de Don Ottavio, un dels grans secundaris de Mozart; i magnífic el ja habitual de la casa Eric Halfvarson amb un Commendatore de gran recorregut vocal. Miah Persson va ser una Donna Elvira d'una veu experimentada i càlida, però la Donna Anna de Carmela Remigio, tot i ben timbrada, va quedar un pèl opacada pel conjunt. Completava el repartiment un Valeriano Lanchas com a Masetto, una mica superat per les corredisses, i una excelsa Julia Lezhneva com a Zerlina, amb veu fresca i cristal·lina, i que ens va oferir alguns dels millors moments de la nit, coloratures incloses. El bon paper dels solistes es completa amb la solvent direcció de Josep Pons, a qui se li nota la preferència per Mozar.

Poètica, vibrant, conceptualment ben resolta pel director d'escena Kasper Holten i executada de forma brillant, aquesta producció del Don Giovanni s'ha convertit probablement en el muntatge de l'any. 

Pujol?

Ja han passat un parell d'anys des del dia que el president Pujol va confessar tenir uns diners no regularitzats a l'estranger, des de feia una colla d'anys, i que corresponien a una herència familiar. Milions d'euros.

L'únic que se m'acut pensar primer és que és una sort provenir d'una família d'industrials, d'èxit, que van fer fortuna. I comprenc que en uns moments d'incertesa política i econòmica, en un país que provenia d'una dictadura, van preferir-los tenir guardats a pany i forrellat, a Andorra. En segon lloc se m'acut pensar en tantes famílies de catalans il·lustres d'aquella burgesia que venia del segle XIX. Penso en els Güell, i en la fortuna que avui equivaldria a uns 70 mil milions. I uns quants més. Bastants famílies. Moltes, que van fer calers i que viuen encara per sobre de la Diagonal. I recordo també molts d'aquells fills de casa bona que, en comptes de viure d'esquena al país cobrant de rendes, van col·locar-s'hi davant. I van obrir escoles, van pagar els primers sous de la gent d'Òmnium, van pagar els lloguers del president Tarradellas a l'exili, van finançar revistes i editorials... I alguns d'ells van acabar posant-se davant d'un país que patia i que volia ser. Alguns, com en Pujol, van aconseguir que Catalunya fos de nou pròspera, europea, i que Barcelona estigués col·locada al món. També ho va fer gent d'altres partits; és clar. Però Pujol n'era un puntal. I ho va fer durant cinquanta anys.

No valorar tot això, al mateix temps que ens deixem arrossegar per interessos mediàtics i polítics de tots aquells que li tenien ganes; no saber destriar el gra de la palla i no voler diferenciar entre el que roba a cabassos i el que simplement no regularitza una herència, per molt substanciosa que sigui; negar-se a llegir entre línies el que li ha passat a aquest home i gaudir amb l'acarnissament al qual se'l sotmet, diu molt poc dels catalans i catalanes de seny.

La justícia és una balança amb dos plats. I és just carregar el que pertoca a cada banda.

Letter to a man: Per ser vós qui heu estat

Tres dies només ha estat Mikhail Baryshnikov a Barcelona interpretant la peça mestra de Robert Wilson "Letter to a man", al Teatre Nacional de Catalunya. Entrades esgotades a seixanta euros (excepte un parell de fileres el divendres) per veure a un mite viu de la dansa que, tot i ballar més aviat poc en aquest espectacle, ha aconseguit un altre cop fer-nos entendre el sentit profunt de la paraula "creador". I és que "Letter to a man" és una d'aquelles peces amb les quals hom es pot sentir profundament decebut o exultant a més no poder. Un text arriscat - basat en les cartes i textos disformes, disertacions visionàries, monòlegs de malalt mental i reiteracions- que mostren el pensament en decrepitud del ballarí Vaslav Nijinski, turmentat per l'esquizofrènia i permanentment internat en hospitals psiquiàtric.

A aquest corpus exigent, la figura solitària de Barishnikov, -únic protagonista sobre escena i maquillat ridículament talment un Marcel Marceau histriònic- li oferex sentit, forma i recorregut. L'espectacle, d'una hora i un quart de durada, resulta una producció en permanent tensió, amb una escenografia plena de simbolisme i relativament pocs elements d'atrezzo, que el joc de llums, colors i ombres, infereix una mil·limètrica perfecció, obra d'un treball exquisit del propi Robert Wilson i el seu equip. En tot el muntatge, un veritable món irreal creat per l'eminent autor nordamericà, notem un cert gust per l'Europa decadent que li tocà viure a Nijinsky, i que va des dels valsos vienesos de principi de segle que Baryshnikov/Nijinski recorda, fins a certs tocs de neorrealisme italià, o dels grans ballets russos de Diaghilev fins al feixisme macabre, mentre escoltem música de Henry Mancini o Arvo Pärt.

La creació poètica arriba al cènit amb la figura de Baryshnikov, completament abstret en la recerca del seu propi sentit vital. La seva relació amb l'esposa, la veu de la qual escoltem recitant alguns dels fragments del diari, la turmentada relació amb Diaghilev, i la seva necessitat de reconèixer i renunciar al mateix temps a Déu, ens serveixen per entendre més els darrers anys de vida d'una personalitat com Nijinski i, en definitiva, de nostra por i la nostra soledat.

Tan poètica com punyent, tan perfecta com desoladora, "Letter to a man" ens recorda com en som d'efímers, i com n'és de gran el creador que s'enfrenta en solitari a un text o a un escenari, reconciliant-nos amb l'humanitat, per mitjà de la nostra pròpia misèria i ridícul, humilment representada pel millor ballarí que ens ha llegat la història. Per aquestes coses val la pena anar al teatre, i viure.

 

Lorca, amb tots els sentits

Apropar-se a Lorca, avui, ve carregat de referents, d'idees, de política. Un no pot fer ulls clucs a tot el que Lorca ha representat per la Pell de brau, de nord a sud, sense sentir encara la carn viva de la literatura hispànica escorxada violentament i llençada a una cuneta. Ja gairebé un no pot tampoc abandonar-se completament a les imatges nocturnes que ens embolcallen quan el llegim, arraulits sota un fanal, interrogats per la lluna. Així que un diumenge xafogós d'estiu en ple processisme a la Barcelona contemporània, pot resultar quelcom d'inusual, o si més no, mandrós, enfrontar-se a Lorca. Assisteixo a l'Homenaje a Federico García Lorca que la Companyía La Coquera ha programat al Teatre Tantarantana. Cal dir que amb bons referents. L'amic Alberto Rizzo és una garantia. 

En la fosca apareixen homes cecs proveïts d'un fanalet que ens guien per grups en un entorn hostil, carregat, calorós, com una nit d'agost. Hom pensa en la paràbola bíblica (Mt 15:14). Deixeu-los que són cecs, guiats per altres cecs. I tots cauran al pou. Un calfred recorre l'esquena. Homes i dones, vestits del negre i de pana vella, uniforme pagesívol de l'Andalusia arcaica, terrenal, solitària, que plora, gemega i esberla versos. En un racó, Doña Rosita que ja és conscient del seu destí. En l'altre, dues eternes velles que xiuxiuegen a tocar del fanal els versos d'unes noces sanguinolentes. "Así pasen cinco años", "Mariana Pineda" i "El Público" completen escenes a les quals assistim amb la intimitat pròpia que atorga el teatre dels sentits, els que es fa palpable, el que escoltes a cau d'orella... aquell vell teatre tan especial en que els ulls de l'actor - quins bons actors, els de La Coquera - et penetren com els ganivets de Lorca. Paraules mudes i versos que es perden en un metre i mig i que ressonen a les temples i al cor, perquè són llum i guia en un món de cecs. Fins que s'imposa, com passa habitualment en la Pell de brau, la barbàrie.

L'obra és curta i es fa curta. Això és probablement un mèrit. El temps, de fet, durant l'obra, no passa, sinó que es detura en el tall d'un ganivet esperant el moment oportú per clavar-nos l'esperada dosi de realitat. Rizzo ens torna el Lorca genuí que mai se n'ha anat del tot, aquell dramaturg que amb poesia enfila històries de sang, terra, nit i fang. La Coquera ens clava aquell cop de puny dolorós que ens recorda, finalment, que tots som culpables encara de no haver tancat la història d'un poeta i d'una llibreta amb versets que jau orfe en un punt indeterminat del camino de Viznar a Alfacar.

  • 1
  • 2
Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.