Opinió

President, ja n'hi ha prou. Declara la independència!

No puc deixar de pensar amb en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart, tampoc en la seva família, amb els seus fills. Els dos han estat detinguts per ordre de l'Audiència Nacional. Són els primers presos polítics. Ells, que representen la gent, ells que representen el pacifisme, ells que representen la valentia, la mobilització constanti la dignitat d'un poble. 

Segurament des d'alguns despatxos no es pot entendre la indignació que sento. Justament ells, en Jordi Sanchez i en Jordi Cuixart, que són els qui sempre han fet sentir acompanyat al Govern amb l'escalf de la gent, els qui els han fet sentir protegits, els qui van organitzar una acampada permanent quan hi va haver detencions d'alts càrrecs del Govern, els qui haurien bloquejat durant dies els voltants de la Plaça Sant Jaume per protegir al President, els qui tenien a punt una mobilització permanent al carrer per protegir el mandat sorgit l'1 d'octubre. Ells que són els qui més disposats estaven, en nom de tots els ciutadans, a exercir la independència al carrer.

I no puc evitar de pensar que justament, ells, són els qui estan a presó, privats de veure els seus fills, les seves famílies, aïllats... ni puc evitar pensar en la seva última carta demanant que s'aixequés la suspensió de la Declaració d'Independència. Tan de bo des de la política se'ls hagués ofert un nou marc legal que els protegís, el nou marc legal que es van comprometre a implementar si els ciutadans responiem el dia 1... i vam respondre... i tant que vam respondre. Però encara som Espanya, encara han hagut d'anar a l'Audiència Nacional, encara estan sotmesos a les seves lleis. Els més valents, detinguts. 

President, ja n'hi ha prou. Declara la independència! 

L'Editorial: President, la Declaració d'Independència havia de sortir de l'1O i no de la resposta de Rajoy

Fins fa uns dies ens van dir que el desllorigador del procés d'independència seria el referèndum. Que si guanyava el SÍ seríem independent en dos dies, que el futur del país era a les nostres mans. Ara se'ns ve a dir que el desllorigador es juga a partir de la reacció de l'Estat o de que algú a nivell internacional doni la cara per nosaltres. I ja us dic que aquesta nova aposta no m'agrada. Va tenir sentit com a gest polític el dimarts per deixar en evidencia l'Estat, però ja s'ha acabat perquè no pot ser que ens ho juguem tot a la reacció desproporcionada de l'Estat i en que algú al món ens regali la independència. La independència de Catalunya està a les mans dels catalans. 

 

I si ara l'Estat és una mica intel.ligent i rebaixa la tensió allargant les amenaces però no executant sentències, que? I si la comunitat internacional s'avorreix i dóna el tema per tancat, que ganes en tenen, que? I si es desvirtua cada dia més el resultat del referendum i cada vegada te menys força de cara a prendre una decisió unilateral? I és que si dimarts quan estàvem més forts, amb el resultat del referendum calent, va valdre més la pressió d'alguns mitjans de comunicació, de quatre empreses de l'ibex i una manifestació espanyolista a Barcelona, que ens fa pensar que tindrem més força en uns dies per fer aquesta declaració?

 

En aquest sentit avui és un dia important, tot i que no determinant. Avui veurem si l'Estat pren mesures cautelars i es queda presos a en Jordi Sanchez, a en Jordi Cuixart o a en Josep Lluis Trapero, si pren un camí intermig i només els retira el passaport i potser els posa una fiança, o si no els fa res. Per altra banda coneixerem la resposta del President Carles Puigdemont sobre si va declarar la independecia o no tot i que això no voldrà dir que sapiguem si està declarada. Maleïda ambigüitat!

 

Estem doncs en un moment complicat. És difícil especular i avançar esdeveniments. Veurem que passa en les properes hores i dies però us dic una vegada més que a mi aquesta jugada no m'agrada. No m'agrada deixar passar els dies i deixar tants interrogants a l'atzar. Se'ns va dir que el desencadenant seria el nostre vot del dia 1 d'octubre i no una partida d'escacs feta des dels despatxos. I si la estratègia ha canviat de la nit al dia, tots i cadascú de nosaltres tenim la responsabilitat d'opinar. 

 

Durant aquest cap de setmana se m'ha dit molt que calli i faci confiança en silenci simplement perquè amb alguns companys del partit vam voler fer un manifest expressant en positiu una opinió; que el President hauria de declarar ja la independència. Jo crec fermament que hem de tenir confiança, i tinc confiança amb el President, però la confiança ni és fe cega ni està contraposada en poder aportar la nostra opinió, tampoc en que apretem, especialment quan tots veiem cada dia com s'apreta des d'altres fronts. Ni la gent espera que un partit polític sigui un club de fans del President, ni la gent espera dels qui fem política que siguem un ramat d'ovelles. De nosaltres s'espera que parlem, que debatem i que proposem coses. Jo, almenys, no vaig entrar en política per ser una ovella acrítica ni un lloro de repetició, vaig entrar per transformar les coses. I he de dir que estem on estem perquè molta gent hem apretat des de fa molts anys per canviar les coses al conjunt del país i dins dels partits polítics. Ara, com sempre, cal que continuem apretant. I això no ens fa por. Crec que estem preparats per tot, fins i tot per perdre, però no per no intentar-ho fins a les últimes conseqüències. I en això estem. President, sisplau, declari la independència.

El pànic a la Declaració d'Independència que s'ha de fer demà demostra que si la fem, guanyem!

Aquest dimarts el Parlament de Catalunya ha de fer la Declaració d'Independència i aquesta declaració ha d'implicar que entri en vigor la llei de transitorietat que el mateix Parlament va aprovar el dia 7 de setembre. Això ha de ser així perquè així es va aprovar al Parlament, perquè així s'ha explicat als ciutadans, perquè per això vam sortir al carrer a votar més de dos milions i mig de persones, perquè per això centenars de persones es van deixar trencar literalment la cara per protegir les urnes, perquè per això milers de persones es van arriscar a multes de fins a 300.000 euros formant part de les meses electorals i perquè és precisament això el que el món espera ara de nosaltres.

I això ha de ser així també per fer callar d'una vegada per totes la boca d'aquells que des del sobiranisme volen posar aigua al vi, aquells que ara diuen que hem de deixar passar temps, aquells que era diuen que és millor fer-ho bé que no pas fer-ho (una manera com una altra de desdibuixar; ja ho estem fent bé!), aquells que diuen que cal mantenir a tothom a bord i que per mantenir aquest gruix és millor esperar... prou! Acallem aquestes veus i fem el que hem dit que faríem: la independència.

Continuar llegint

Mèxic i l'imaginari de la mort: "Y me morí"

La Seca - Espai Brossa, un dels teatres de la ciutat amb més projecció els darrers temps i amb una oferta més arriscada opta enguany, dins de la seva programació, per una obra d'una frescor i vitalitat sorprenent: "Y me morí", de Dúo Facil i Líquido Teatro. I un cabaret vital, que parla de la mort, òbviament ha de tenir un punt d'atractiu que la fa imprescindible per aquests dies de catarsi general. Mèxic, per suposat, és un referent a l'hora de parlar d'una forma de la mort molt més planera, natural, mòrbida a vegades, frívola sovint, i amb un regust melancòlic que fa de mitjancer entre la tragèdia i allò còmic que té l'absurd. 

Concebut com un treball universitari, aquest "Y me morí" ens presenta tres històries de l'imaginari propi del realisme màgic en que la mort de tres personatges de moral dispersa, baixa estofa i malures habituades, és narrada en primera persona pels tres protagonistes. Ells mateixos, en Francesc Marginet, l'Abel Reyes i en Marc Tarrida, es vesteixen amb robes folclòriques de simpàtiques "tapatías" que, a ritme de ranxeres i corridos s'encarreguen de posar-hi el toc humorístic. Passem, al llarg de l'hora llarga de la peça, de l'humor absurd, l'albur mexicà, el mim, el ball i la cançó popular a les sòrdides històries d'aquests personatges concebuts ja per a morir, d'un rupestre que fa fredat, d'una ruralitat arcaica, terrena, fangosa, amb trajectòries marcades per la tragedia: un malalt a la recerca del darrer destí a espatlles de son vell pare, un assassí confés que pateix els minuts abans de ser afusellat, un home a qui l'esposa i el germà traeixen mentre es consumeix per les llagues... Un tràgic destí compartit que es contraposa a la festa permanent amb que ens plantegen la crònica aquestes dones bigotudes i balladores, atrapades entre el cel i la terra, entre la mort i la vida, i que com tot bon mexicà, acaben rient del seu propi infortuni. Què els queda, sino?

Amb un joc escènic prou elaborat, sorgit de l'autogestió creativa del grup, amb elements visuals que reblen en l'imaginari col·lectiu del Mèxic dels anys 50 llunyà, pagesívol, iconogràfic, i amb un punt d'exotisme que no per més conegut menys agradós, "Y me morí" és una obra adequada pels dies d'incerta vida que ens toca patir.

 

Editorial: Plena confiança al president

No puc dir que estic content. Tampoc puc dir que m'esperava el que ahir va passar al Parlament. Tampoc diré que estic trist. Puc dir que ahir vaig viure un dels moments més feliços de la meva vida quan el President Carles Puigdemont va declarar la independència de Catalunya. I puc dir que quan la va suspendre temporalment vaig patir una de les frustracions més importants.

Així és com em sento de cor, i no podria enganyar dient una altra cosa. Ara bé, a part de cor tinc cap i el cap em diu que la jugada que ahir va fer el President ens ajuda a ampliar la base social de l'independentisme perquè no ens hem aixecat de la taula de diàleg. És més, segur que hem guanyat suports davant de la comunitat internacional, que tan diàleg i mediació ens reclamava. La jugada d'ahir del President no canvia res, simplement reforça el nostre relat i afebleix el de Rajoy.

I és que el Govern Espanyol ara està en una situació complicada perquè no té altra remei que continuar amb els seus plans repressius per varies raons. Primer, perquè mai no dialogarà sobre el futur de Catalunya. Segon, perquè si algú tenia dubtes, ahir el món clarament ens va tractar com a subjecte polític i això és més del que poden suportar. Tercer, perquè si l'únic que poden fer és aplicar el 155, o el 116, quan abans ho facin millor, dilatant-ho en el temps no hi guanyen res més que l'enfortiment del nostre relat. I quart, perquè en contra del que molts volen veure, ahir no es va postposar la Declaració. La Declaració es va fer, simplement es va suspendre temporalment. Aquest matís des d'un punt de vista jurídic, però també polític és important. Per tant Rajoy farà el mateix que tenia previst però li costarà més de justificar.

Portem tres-cents anys esperant la independència. Ara no ve d'uns dies més si aquest temps ens ajuda a enfortir el nostre posicionament. Keep calm i endavant. Plena confiança al President!

No ens posem nerviosos perquè els qui han d'estar nerviosos són ells. Nosaltres, proclamació!

Ja ho sabíem que arribats a aquest punt la pressió seria brutal. Ja ho sabíem que els que mai no han donat la cara perquè puguem votar, o per qualsevol de les qüestions que preocupen als catalans, ara donen la cara pel diàleg, que és una manera de donar la cara per Rajoy però sense que es noti. Ja ho sabíem que hi hauria incerteses, que l'article 155 estava sobre la taula... ja ho sabíem tot això. I així i tot dos milions i mig de persones vam sortir al carrer diumenge i alguns es van deixar trencar literalment la cara per protegir les urnes, per protegir els vots, perquè es proclami la independència.

Continuar llegint

Subscriu-te al nostre newsletter

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.