Incendis. Quan l'Espert crema l'escena.

El Teatre Goya és l'escenari barceloní per acollir aquesta versió de l'obra de Wajdi Mouawad, en la seva versió castellana "Incendios". Sens dubte, és una de les peces més representatives d'aquest autor de culte, i que s'ha convertit en una de les obres més descarnades del panorama teatral contemporani. Si ja és prou l'interés de l'obra i l'autor, l'èxit hauria d'estar assegurat amb una Núria Espert de cap de cartell, amb l'alter ego de Laia Marull amb el mateix paper, el de Nawal Marwan. I ho està, sota la direcció de Mario Gas. Clàssics doncs per a un comtemporani que esberla la carn i el sentiment de l'espectador desconcertat.

Si bé l'obra de Mouawad té aquelles coses de les peces teatrals que busquen certa transcendència, i hom pot acusar l'autor de forçar el drama fins a les darreres conseqüències, la veritat és que ens segueix emocionant un tema que ens apropa a les grans tragèdies del teatre grec. Una prova n'és el conjunt de moqueig, sospirs i exclamacions que hom sent a una platea plena com la del Goya, en la funció del darrer diumenge d'octubre. Excessivament literària en certs moments iamb diàlegs que caldria esporgar un xic, en altres moments l'obra avança de forma ràpida, amb escenes de molt pocs minuts que resulten transicions entre grans moments discursius que, si bé busquen emocionar per mitjà de l'expressió de la paraula més que no pas per l'acció, no estan exempts d'aquesta. El terrorisme, l'actualitat (o perpetuïtat) del conflicte al Pròxim Orient, la presència de la mort, l'educació com a clau per a la prosperitat, l'occidentalització de les societats, la socialització i extensió de la violència, són temes universals que formen part del corpus literari d'Incendis i que interpel·len l'espectador de principi a final. 

Tot, amanit amb el gran tema, que és la relació entre la mare i els fills, a la recerca d'un germà desaparegut la història del qual ha de justificar, indefugiblement, l'actitud hostil que ella, aquesta jove i idealista Laia Marull, i la vella, desolada i punyent Núria Espert, ha tingut amb ells. Perquè si parlem d'elles, de les protagonistes reals de la peça, les hem de situar en un primer pla. Abans, però, caldrà destacar el paper solvent de Lucía Barrado, l'amiga de tragèdies de Nawal, i la resta d'un cast notable en que destaquem Ramon Barea -sens dubte el personatge buffo de l'obra, prou ben resolt- i els fills Candela Serrat i Àlex Garcia, d'una evolució constant al llarg de l'obra. Laia Marull és la gran treballadora de l'obra, la que duu el pes de la història i que demostra de nou perquè és una de les actrius més representatives del panorama català. Digne hereva de l'Espert, fins i tot li copia l'estil declamat habitual de l'excelsa, amb aquella constricció amb que despulla les paraules la nostra actriu més internacional que, als seus vuitanta i escaig, continua sent el monstre sobre escena que ha estat els darrers seixanta-cinc anys. L'Espert, dreta i negra al mig d'escena, balbucejant els plors, estripant les frases, cremant els mots, és l'exemple de com es treu el suc i substància dels textos, atorgant-los el benefici de la intemporalitat. Perquè de nou, l'Espert, dreta, desfermant la passió de l'escena per mitjà de quatre paraules ben dites, torna a ser Medea, Electra, Ioacasta i aquells mites que alguns no li poguerem veure mai, però que recreem sobre el seu rostre. Per ser vos qui sou, Espert, cremeu-ho tot.

Catalunya i el Regne Unit, per la refundació d'Europa

Sovint ens és balsàmic escoltar les paraules de Pau Casals a les Nacions Unides, en recollir la Medalla de la Pau, l'any 1971, quan diu allò de que Catalunya tingué un Parlament molt abans que Anglaterra, i que els comtes catalans es reuniren per parlar de pau al segle XI, en un preàmbul del que són les Nacions Unides. Són paraules reconforten.

Catalunya fou també una de les primeres potències del món, ja a l'Edat Mitjana, i més endavant, juntament amb Anglaterra, fou el primer lloc d'Europa on tingué lloc la industrialització, gràcies a l'aparició de les indianes, a mitjans del segle XVIII, unes quantes dècades abans que aquesta industrialització s'extengués al conjunt de les nacions d'Europa. Dins d'Espanya, també Catalunya ha disposat tradicionalment, d'un sistema parlamentari més avançat, amb una diversitat de partits molt més extensa, i per tant amb una propensió al pacte, a l'acord i per tant al diàleg tan reivindicat avui, molt més elevada que a la resta de l'estat. No és fins fa quatre dies que l'espectre polític del Congreso de los Diputados s'ha doblat amb l'aparició de Ciudadanos i Podemos, i ha fet que el joc de les majories canvïïi substancialment. Tan poc acostumats hi estaven, que per primera vegada i davant la impossibilitat de formar govern s'hagueren de repetir les eleccions generals i l'estat tingué governs en funcions entre finals de 2015 i finals de 2016.

Paral·lelament, l'Europa que Schuman, Adenauer, Gasperi, Churchill o Monnet fundaren fa seixanta anys, es troba en un moment d'extrema delicadesa. La primera idea d'una Europa basada en la continuïtat dels Estats-Nació sorgits de l'època moderna i de la il·lustració, i defensats a capa i espasa durant dues Guerres Mundials que van costar milions de morts, hauria de donar pas, tard o d'hora, a una Europa de les regions, molt més descentralitzada, que refermés les conviccions de comunitat, que afavorís el comerç, els desplaçaments i les relacions culturals entre ciutadans. Alguns exemples d'aquests projectes comuns han estat l'Espai Schengen, la moneda única, la creació de regions econòmiques, l'estudi de plans d'infraestructures i comunicacions supraestatals, el paper del municipalisme, la creació d'organismes jurídics europeus, els tribunals de l'Haia, d'Estrasburg, el Parlament Europeu... Exemples d'èxit, en la progressiva redistribució de poders on els estats perdien sobirania davant la Unió, al mateix temps que en perdien davant dels regionalismes. L'Estat Espanyol, des del 1985, ha perdut autoritat gairebé en totes les competències. Al mateix temps que transferia àrees de gestió diària a Comunitats Autònomes, (en el cas català l'educació, la sanitat, la seguretat pública, la cultura...) perdia poder davant d'Europa en la gestió de temes tan bàsics com en el control de la moneda, l'economia i els sectors financers, sotmesos a la troika i al Banc Central Europeu; o en l'energia i el medi ambient, per posar alguns exemples.

I mentre Espanya perdia el control de tot el que ha de control·lar un estat, en favor d'altres institucions per sobre o per sota de l'estructura d'Estat, incomplia de forma reiterada també els seus compromisos. Amb Europa, convertint-se en un dels països amb més multes per incompliments de directives europees, i amb Catalunya especialment, no atenent la majoria de compromisos, incrementant ostensiblement el dèficit fiscal, incomplint la llei de Dependència, etcètera.

Europa i el sistema autonòmic han contribuït els darrers trenta anys a desmuntar Espanya, en connivència amb el propi Estat que, pensant control·lar-ho tot i ampliar fronteres, ha desdibuixat completament aquella idea d'Estat centralista que ells mateixos es forjaren. Una idea que de cop i volta, una crisi econòmica brutal, un rescat bancari camuflat, i mil i un casos de corrupció política, s'ha esberlat com un mirall.

Aquesta és la seva ràbia. S'han vist a la cara. 

En el moment que això passava, un nacionalisme ranci espanyol d'arrels llunyanes ha aflorat de nou. No és un cas aïllat; a Europa es viuen experiències similars cada dia. L'extrema dreta ocupa portades de diaris. En aquest panorama poc afalagador, preguntem-nos què ha fet realment el Regne Unit. Probablement allò que ha estat tan criticat, el Brexit que suposa l'abandonament d'Europa, és l'obligació d'un distànciament momentani, en favor de la pròpia sobirania, que altres veuen com un cas d'egoisme. Ells han dit: "Amb aquesta Europa, no". Què curiós que amb Catalunya facin servir sovint el mateix substantiu: egoïsme.

Igual que amb la Industrialització, Catalunya i el Regne Unit s'avancen de nou cinquanta anys al tempo al qual va Europa. El Regne Unit per recuperar sobirania. Catalunya, per assolir-la definitivament. Ambdúes estan cridades a treballar plegades. Ambdúes implosionen una Europa que no rutlla, però que si ho acaba fent, haurà de ser basada en una xarxa de regions econòmiques, culturals, climàtiques, i relacionals, molt més que no en estructures obsoletes com són els Estats-Nació del segle XV.

Catalunya i el Regne Unit estan cridats a fundar una nova Europa.

Mèxic i l'imaginari de la mort: "Y me morí"

La Seca - Espai Brossa, un dels teatres de la ciutat amb més projecció els darrers temps i amb una oferta més arriscada opta enguany, dins de la seva programació, per una obra d'una frescor i vitalitat sorprenent: "Y me morí", de Dúo Facil i Líquido Teatro. I un cabaret vital, que parla de la mort, òbviament ha de tenir un punt d'atractiu que la fa imprescindible per aquests dies de catarsi general. Mèxic, per suposat, és un referent a l'hora de parlar d'una forma de la mort molt més planera, natural, mòrbida a vegades, frívola sovint, i amb un regust melancòlic que fa de mitjancer entre la tragèdia i allò còmic que té l'absurd. 

Concebut com un treball universitari, aquest "Y me morí" ens presenta tres històries de l'imaginari propi del realisme màgic en que la mort de tres personatges de moral dispersa, baixa estofa i malures habituades, és narrada en primera persona pels tres protagonistes. Ells mateixos, en Francesc Marginet, l'Abel Reyes i en Marc Tarrida, es vesteixen amb robes folclòriques de simpàtiques "tapatías" que, a ritme de ranxeres i corridos s'encarreguen de posar-hi el toc humorístic. Passem, al llarg de l'hora llarga de la peça, de l'humor absurd, l'albur mexicà, el mim, el ball i la cançó popular a les sòrdides històries d'aquests personatges concebuts ja per a morir, d'un rupestre que fa fredat, d'una ruralitat arcaica, terrena, fangosa, amb trajectòries marcades per la tragedia: un malalt a la recerca del darrer destí a espatlles de son vell pare, un assassí confés que pateix els minuts abans de ser afusellat, un home a qui l'esposa i el germà traeixen mentre es consumeix per les llagues... Un tràgic destí compartit que es contraposa a la festa permanent amb que ens plantegen la crònica aquestes dones bigotudes i balladores, atrapades entre el cel i la terra, entre la mort i la vida, i que com tot bon mexicà, acaben rient del seu propi infortuni. Què els queda, sino?

Amb un joc escènic prou elaborat, sorgit de l'autogestió creativa del grup, amb elements visuals que reblen en l'imaginari col·lectiu del Mèxic dels anys 50 llunyà, pagesívol, iconogràfic, i amb un punt d'exotisme que no per més conegut menys agradós, "Y me morí" és una obra adequada pels dies d'incerta vida que ens toca patir.

 

Un ballo in Maschera: Piotr Beczala i tota la resta

El Liceu ha presentat el darrer mes l'obra "Un ballo in maschera", de Giuseppe Verdi. Després de la versió de Calixto Bieito que varem veure el 2001, i que molts liceístes recorden pels vàters on defecàven alguns dels cantants principals, o l'escena de violació sodomítica, amb els xiulets i crits corresponents del públic, esperàvem que aquesta versió del Ballo seria més "normal". I no ho va ser gaire. I no ho va ser perquè realment, ens trobem amb un nou cas d'absència de producció o minimalisme compromès. Una caixa negra, un parell de divans, una butaca, una làmpada que baixa i una projecció sense gaire interès... realment decebedor. L'únic que ens treu de l'ostracisme habitual en produccions de farciment com aquesta és la vestimenta que Christian Lacroix aporta, però que no millora la que vem veure l'any passat, a I Capuleti e i Montecchi. 
Entrem en el que ens agrada més. La música de Verdi, en una peça ja de maduresa, reuneix l'experiència més exquisida del que ja ha après en els seus anys de batalla, i apunta maneres en l'ús del leitmotiv i la concepció escènica del Verdi més verista. En aquesta partitura que és d'una riquesa destacable, el més interessant va ser la batuta de Renato Palumno que, amb una direcció trepidant, intel·ligent i passional va extreure el millor del pentagrama. Dirigir de memòria és propi de bons directors i es nota que Verdi forma ja part de l'ADN del director italià. El Riccardo de Piotr Beczala va ser un dels elements més lloables de la nit i el motor de la funció, demostrant que ja s'ha fet lloc al catàleg dels preferits pels liceístes si tenim en compte el generós aplaudiment dels aficionats en acabar la funció. El debut de Keri Alkema en el poc agraït paper d'Amèlia fou discret, substituïnt la malalta Ekaterina Metlova, ja que en certs moments la veu quedà ofegada pel conjunt. Tanmateix és veu de registre ample i de certa envergadura, de poc tremolor i marcada constància, i li va permetre defensar aquest rol amb professionalitat verdiana. Marco Caria com a Renato va ser prou solvent, amb un "Eri tu" potent però mancat de personalitat. Dolora Zajick, com a Ulrica, sempre és un valor segur, tot i que lamentablement aquest paper tingui tan poca presència escènica, que la producció intenta resoldre col·locant-la a una llotja al final de l'obra, com a convidada de pedra de la tragèdia final. Destacar la progressió dins l'obra de l'Oscar d'Elena Sancho Pereg, que ens aportà moments de gran bellesa, sobretot com més avançava la peça.

Siguem sobirans com a individus, com a majoria, com a poble

L'estat espanyol anuncia l'aplicació de l'Article 155 de la Constitució. El motiu, reiterat tres cops a la carta del President del Gobierno Espanyol es "Restaurar la legalidad y el orden constitucional alterado".
No tingueu por. Si hem arribat fins aquí, precisament és per instaurar una nova legalitat i saltar-nos l'ordre constitucional que considerem caduc i que no satisfà els nostres desitjos i anhels.
Siguem conseqüents amb el que hem fet, essent delinqüents a ulls de la llei espanyola. Siguem conseqüents amb el que fem, i amb el que farem, essent ciutadans lliures en una nova legalitat, on tothom hi té cabuda. Perquè la nostra actitud ferma i pacífica, i el nostre convenciment per a canviar el que no funciona sabiem que toparia amb la seva legalitat i la seva legitimitat, que són tan vàlides com les que nosaltres proposem.
És una batalla de sobiranies. I com a tal l'afrontarem, sent sobirans de nosaltres mateixos com a individus, sent sobirans com a majoria parlamentària, i sent sobirans com a poble. Perquè abans de la llei sempre fou el poble. I aquí seguim, i aquí estem. Ens veiem als carrers

Una mariposa vuela sobre Peralada

Si algo tiene de mágico el Festival de Peralada es ofrecernos puntualmente, como aquellas delicatessen de las grandes ocasiones, versiones irresistibles de los grandes clásicos. En este caso una anunciada Butterfly de campanillas, con la mejor especialista del personaje en esta época, la soprano albanesa Ermonela Jaho, que ya protagonizó el mismo rol en nuestro Liceu y que volvió a estar exquisita en el registro, con algunos pianissimi de los que erizan la piel. Ambientada en los días previos y durante la Segunda Guerra Mundial, en un Nagasaki arrasado por la gran bomba, la Butterfly de Jaho consigue transmitir la desespereación de una Cio Cio San a la que sólo queda la espera lánguida del retorno. Sin embargo la albanesa nunca nos hará una Butterfly tan oriental y sumisa como nos acostumbraron durante décadas y que llegaban a la muerte por descarte de todos sus sustentos; al contrario, la Butterfly de Jaho es una mujer que recupera la decisión, la desesperación pucciniana, el coraje y la valentía, la resistencia, y finalmente el honor. Zefirelli comparaba las Norma's de Callas y Caballé atribuyéndole a la primera la capacidad absoluta de matar a sus hijos y a la segunda una maternidad incontestable que lo hacía imposible. Pues bien, Jaho asume el rol de Callas, técnica y escénicamente perfecta, decidida cuando apuesta fuerte y cuando asume el rol de vencida.

Después de su recital del año pasado en Peralada, el aclamado tenor norteamericano Bryan Hymel volvió en esta ocasión con un personaje que le queda como anillo al dedo, un Pinkerton rubio, alto, fuerte, joven y apasionado en busca de su amor portuario con kimono. Aunque tuvo un inicio irregular, con los graves no bien colocados y la voz un tanto atiplada y nasal, a partir de "Viene la sera" y todo el duo de amor nos conquistó con una calidez y derroche vocal magnífico, y consolidó su papel en la segunda parte con unos dotes vocales de gran belleza, no tanto escénicamente ya que se mueve un poco a la norteamericana, eso es, un tanto patoso. Lo que sea dicho de paso, al personaje, ya le va bien. Estas imperfecciones no le restan ningún mérito a una voz portentosa y en algunos momentos, sublime.

El impecable y distinguido Carlos Álvarez mostró una vez más la solvencia prodigiosa a la que nos acostumbra. Y el hecho de que Carlos Álvarez ya no nos sorprenda por su calidez y fundamento vocal, por su técnica perfecta, y por su presencia escénica arrolladora, esta vez con un Sharpless magnífico, no debe ser un problema para reiterarnos en la gran suerte que tenemos de tenerlo tan a menudo, y tan cerca. Volvía a su tierra Gemma Coma-Alabart, que fue una Suzuki solvente y con momentos de gran belleza, siendo un contrapunto tan necesario como comedido a Butterfly. Destacamos a Vicenç Esteve Madrid, como Goro, que ha desarrollado muy inteligentemente el personaje, y también el ascendente Carles Pachón, que hizo un Yamadori muy hermoso. Y alcanzamos adistingui al joven Guillem Batllori, como oficial del registro, quien nos ilusionó recientemente con su Papageno en el Conservatori del Liceu.

Si hace unos días dábamos calabazas a la puesta en escena goyesca para Il Trovatore del Liceu, ahora aplaudimos esta adaptación a los años 40 de la obra de Puccini. La escena, aunque clásica, es efectista y tiene sentido, cosa que parece una obviedad, pero que cada día cuesta más de encontrar. El momento de la destrucción de Nagasaki justo antes del intermedio refuerza el impacto de la desolación moral y física con la que nos previenen, y que impregnará la segunda parte de una miseria descarnada que refuerza el argumento, y que visualmente nos conmueve. Muy correcta la Orquesta Sinfónica de Bilbao, con algún momento de percusión exacerbada, pero de contrastada solvencia, igual que el coro del Liceu, en su papel cada día mejor.

En resumen, vayan, disfruten, lloren, y gocen de la noche veraniega del Empordà como nos saben ofrecer en el Festival de Peralada.

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.