Opinió

Editorial: Fem respectar la independència

Avui és el dia. El gran dia! Avui 27 d’octubre de 2017 Catalunya començarà a caminar com a país independent. A partir de les 10:30h cal que anem tots cap al Parlament, a protegir-lo i a vetllar perquè s’hi declari realment la independència sense intents de fer marxa enrere com vam veure ahir. Avui és el nostre dia i no podem deixar que ningú ens el prengui.

Avui proclamarem la independència, si cal des dels carrers. I cal que estiguem preparats, preparats per tot, perquè no ens ho posaran fàcil i perquè si ens ha costat la declaració ara ens tocar fer-la respectar. Tinguem clar que a partir d’avui l’Estat ja no pot actuar a Catalunya. Ja no mana. Ja no ens pot fer claudicar ni amb l’ús de les seves forces de repressió. A partir d’avui ja no podem permetre ni detencions dels nostres líders, ni que ocupin les nostres institucions. A partir d’avui caldrà que fem una resistència activa fins que Europa i el món vegi, entengui, que l’Estat ja no controla aquest territori. No serà fàcil, no ens ho posaran facil però la llibertat té un preu que hem d’assumir, i caldrà que recordem cada dia i en els moments de més dificultat que tot el que fem té sentit, que tot el que fem és perquè l’alternativa és la aniquilació, que tot el que fem és perquè hem decidit ser ciutadans dignes, que tot el que fem és per un futur millor. No ens deixem robar la independència; guanyem-nos la llibertat!

Catalunya i el Regne Unit, per la refundació d'Europa

Sovint ens és balsàmic escoltar les paraules de Pau Casals a les Nacions Unides, en recollir la Medalla de la Pau, l'any 1971, quan diu allò de que Catalunya tingué un Parlament molt abans que Anglaterra, i que els comtes catalans es reuniren per parlar de pau al segle XI, en un preàmbul del que són les Nacions Unides. Són paraules reconforten.

Catalunya fou també una de les primeres potències del món, ja a l'Edat Mitjana, i més endavant, juntament amb Anglaterra, fou el primer lloc d'Europa on tingué lloc la industrialització, gràcies a l'aparició de les indianes, a mitjans del segle XVIII, unes quantes dècades abans que aquesta industrialització s'extengués al conjunt de les nacions d'Europa. Dins d'Espanya, també Catalunya ha disposat tradicionalment, d'un sistema parlamentari més avançat, amb una diversitat de partits molt més extensa, i per tant amb una propensió al pacte, a l'acord i per tant al diàleg tan reivindicat avui, molt més elevada que a la resta de l'estat. No és fins fa quatre dies que l'espectre polític del Congreso de los Diputados s'ha doblat amb l'aparició de Ciudadanos i Podemos, i ha fet que el joc de les majories canvïïi substancialment. Tan poc acostumats hi estaven, que per primera vegada i davant la impossibilitat de formar govern s'hagueren de repetir les eleccions generals i l'estat tingué governs en funcions entre finals de 2015 i finals de 2016.

Paral·lelament, l'Europa que Schuman, Adenauer, Gasperi, Churchill o Monnet fundaren fa seixanta anys, es troba en un moment d'extrema delicadesa. La primera idea d'una Europa basada en la continuïtat dels Estats-Nació sorgits de l'època moderna i de la il·lustració, i defensats a capa i espasa durant dues Guerres Mundials que van costar milions de morts, hauria de donar pas, tard o d'hora, a una Europa de les regions, molt més descentralitzada, que refermés les conviccions de comunitat, que afavorís el comerç, els desplaçaments i les relacions culturals entre ciutadans. Alguns exemples d'aquests projectes comuns han estat l'Espai Schengen, la moneda única, la creació de regions econòmiques, l'estudi de plans d'infraestructures i comunicacions supraestatals, el paper del municipalisme, la creació d'organismes jurídics europeus, els tribunals de l'Haia, d'Estrasburg, el Parlament Europeu... Exemples d'èxit, en la progressiva redistribució de poders on els estats perdien sobirania davant la Unió, al mateix temps que en perdien davant dels regionalismes. L'Estat Espanyol, des del 1985, ha perdut autoritat gairebé en totes les competències. Al mateix temps que transferia àrees de gestió diària a Comunitats Autònomes, (en el cas català l'educació, la sanitat, la seguretat pública, la cultura...) perdia poder davant d'Europa en la gestió de temes tan bàsics com en el control de la moneda, l'economia i els sectors financers, sotmesos a la troika i al Banc Central Europeu; o en l'energia i el medi ambient, per posar alguns exemples.

I mentre Espanya perdia el control de tot el que ha de control·lar un estat, en favor d'altres institucions per sobre o per sota de l'estructura d'Estat, incomplia de forma reiterada també els seus compromisos. Amb Europa, convertint-se en un dels països amb més multes per incompliments de directives europees, i amb Catalunya especialment, no atenent la majoria de compromisos, incrementant ostensiblement el dèficit fiscal, incomplint la llei de Dependència, etcètera.

Europa i el sistema autonòmic han contribuït els darrers trenta anys a desmuntar Espanya, en connivència amb el propi Estat que, pensant control·lar-ho tot i ampliar fronteres, ha desdibuixat completament aquella idea d'Estat centralista que ells mateixos es forjaren. Una idea que de cop i volta, una crisi econòmica brutal, un rescat bancari camuflat, i mil i un casos de corrupció política, s'ha esberlat com un mirall.

Aquesta és la seva ràbia. S'han vist a la cara. 

En el moment que això passava, un nacionalisme ranci espanyol d'arrels llunyanes ha aflorat de nou. No és un cas aïllat; a Europa es viuen experiències similars cada dia. L'extrema dreta ocupa portades de diaris. En aquest panorama poc afalagador, preguntem-nos què ha fet realment el Regne Unit. Probablement allò que ha estat tan criticat, el Brexit que suposa l'abandonament d'Europa, és l'obligació d'un distànciament momentani, en favor de la pròpia sobirania, que altres veuen com un cas d'egoisme. Ells han dit: "Amb aquesta Europa, no". Què curiós que amb Catalunya facin servir sovint el mateix substantiu: egoïsme.

Igual que amb la Industrialització, Catalunya i el Regne Unit s'avancen de nou cinquanta anys al tempo al qual va Europa. El Regne Unit per recuperar sobirania. Catalunya, per assolir-la definitivament. Ambdúes estan cridades a treballar plegades. Ambdúes implosionen una Europa que no rutlla, però que si ho acaba fent, haurà de ser basada en una xarxa de regions econòmiques, culturals, climàtiques, i relacionals, molt més que no en estructures obsoletes com són els Estats-Nació del segle XV.

Catalunya i el Regne Unit estan cridats a fundar una nova Europa.

Editorial: Iniciem una nova dimensió del procés

Tots sabiem que la independència no ens vindria regalada de cop per més manifestacions amb somriures que fem. Hi ha dos presoners polítics que porten 4 nits tancats a presó per les seves idees. Tenim la economia completament intervinguda per l'Estat. La Guàrdia Civil entra quan vol a les nostres Conselleries, a comissaries dels Mossos d'Esquadra, amenaça als nostres mitjans de comunicació, pega a la nostra gent. I tenim l'aplicació de l'article 155 en marxa. 

Avui el procés entra en una nova dimensio. La convocatòria que han fet des de 'Crida a la Demòcracia' de retirar tots diners dels bancs durant aquest matí té tot el sentit del món i és més important que mai. Hem de passar de les manifestacions a les accions directes. Ens hem de fer respectar. Tots sabem que Europa només intervindrà quan li resulti més barat solucionar el problema que deixar-lo podrir. Així que avui els transmetrem un avís! Som-hi!

Editorial: La llibertat té un preu

Havent-hi presos polítics i més de mil ferits comença a ser completament impresentable l’actitud d’alguns polítics i mitjans catalans demanant al President Puigdemont d’anar a eleccions per evitar el 155.

És la mentalitat de l’esclau, aquella actitud de donar les gràcies a l’amo quan no el pega, aquella actitud de culpar a l’esclau del seu costat quan l’amo s’enfada i els pega. Aquella actitud miserable d’intentar ridiculitzar la llibertat per por a pagar el preu que costa.

I sí, arribats on estem, la llibertat té un preu, però mai el preu de la llibertat ens hauria d’espantar perquè a les persones -a totes- ens van fer amb dignitat, encara que algunes no sàpiguen on la van deixar.

Estem en temps d'incertesa. Tenir por no és dolent, desconfiem de qui no en tingui. Però la por la hem de convertir en energia positiva per tirar endavant, se’n diu justicia, se’n diu dignitat. Maleït sia aquell qui ha decidit viure sense dignitat. Són moments històrics: estiguem a l’alçada i no ens deixem emportar per qui vol que ens rendim abans de començar!

Comencem l'última setmana de l'autonomia. Fem la República!

Comencem la última setmana de l’autonomia catalana. A partir de divendres començaran a conviure dues noves legalitats al nostre país. La del cop d’Estat, que significa la supressió de tota l'autonomia, i la que aprovarà el Parlament, que serà la constitució d’un nou Estat tal i com els ciutadans vam votar en referèndum el dia 1 d’octubre.

Aquestes dues legalitats conviuran un temps. Però no massa perquè només una pot acabar guanyant. I que sigui o una o altra dependrà de nosaltres. Estarà a les nostres mans. A qui faran cas els mossos d’Esquadra, a qui faran cas els mestres? Deixarem que detinguin al President? On pagarem els nostres impostos? Permetrem que un comissari polític de l’Estat digui de què hem de parlar i de què no als telenotícies?

Continuar llegint

Siguem sobirans com a individus, com a majoria, com a poble

L'estat espanyol anuncia l'aplicació de l'Article 155 de la Constitució. El motiu, reiterat tres cops a la carta del President del Gobierno Espanyol es "Restaurar la legalidad y el orden constitucional alterado".
No tingueu por. Si hem arribat fins aquí, precisament és per instaurar una nova legalitat i saltar-nos l'ordre constitucional que considerem caduc i que no satisfà els nostres desitjos i anhels.
Siguem conseqüents amb el que hem fet, essent delinqüents a ulls de la llei espanyola. Siguem conseqüents amb el que fem, i amb el que farem, essent ciutadans lliures en una nova legalitat, on tothom hi té cabuda. Perquè la nostra actitud ferma i pacífica, i el nostre convenciment per a canviar el que no funciona sabiem que toparia amb la seva legalitat i la seva legitimitat, que són tan vàlides com les que nosaltres proposem.
És una batalla de sobiranies. I com a tal l'afrontarem, sent sobirans de nosaltres mateixos com a individus, sent sobirans com a majoria parlamentària, i sent sobirans com a poble. Perquè abans de la llei sempre fou el poble. I aquí seguim, i aquí estem. Ens veiem als carrers

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.