Opinió

I si en comptes d'aturar el comerç, el mobilitzem?

Portem deu anys de crisi i de mil i un problemes que afecten el comerç de la nostra ciutat, des dels horaris comercials fins als nous hàbits de consum, des del capitalisme salvatge que elimina distribuïdors, fins al comerç il·legal. I ara, enmig d'un procés polític legítim, necessari i que precisa de certa urgència, el comerç ha de fer de nou un sacrifici, havent de sumar-se a aturades generals de país, que el que volen precisament és frenar l'economia, bloquejar distribuïdors i fer que els ciutadans, vostè i jo, deixin de consumir. Que no comprin. Que no vagin al cinema. Que no facin el tallat al bar. Que no vagin al mercat. Creuen que veritablement tindrà el seu efecte evitar que el nostre veí s'hi guanyi la vida? Hem de tallar les llums de Nadal i evitar una acció de dinamització del comerç local que permet recuperar les males xifres de l'any al nostre comerç? De debò que aquesta és la via? El comerç del país i els serveis representen un percentatge elevadíssim del PIB del nostre país, i un ingrés diari per a centenars de milers de families catalanes. De debò, no cal. 

Des de la radicalitat del procés. Des de la profunda convicció democràtica que cal actuar, i fer-ho amb celeritat. Des de la necessitat d'accions que posin de manifest no només la nostra indignació vers els empresonaments polítics, si no també contra la inefable connivència dels poders executiu i judicial espanyoli en defensa de les nostres institucions legals i legítimes, dels nostres Consellers i dels Jordis, busquem opcions que facin mal a qui ens fa mal. Ho va dir -el defenestrat- Santi Vila fa uns dies. I ho diu el comerç de la ciutat. Deixem el comerç en pau i busquem solucions imaginatives. 

El comerç del nostre país és una de les armes més efectives. Milers d'empreses tenen relacions econòmiques amb empreses d'altres països, proveïdors, clients... donem-los mecanismes per a que el comerç internacionalitzi la nostra causa. Fem que l'empresa demostri al món que, malgrat les crisis polítiques, Catalunya es mou. Digueu a Europa que Catalunya exporta i importa, que és capaç de sortir-se'n fins i tot en els moments més caòtics. Feu que el món vegi que Catalunya funciona, i que està disposada a fer-ho en una República més lliure i més justa. Ajudeu a que el comerç manifesti la seva indignació. Feu que el comerç participi dels vostres programes electorals. Animeu-los a construir un nou país més ric. Incorporeu-los a la causa i no el feu servir d'escut. El dia que calgui sortir al carrer, bloquejar l'aeroport, tallar l'A-2, o anar a posar el cap sota les porres, elvostre veí botiguer, hi serà. No ho dubteu.

De moment, si la cosa és per anar fent i seguir sumant dies d'aquells de "mecaguntot", millor aneu a comprar quelcom -una samarreta, un formatge, un parxís- i envieu-lo a algun dels Consellers que dignament ens representen i les estan passant-les canutes on els hem enviat entre tots. Ajudem el comerç, i enviem un somriure als nostres presos polítics.

 

 

 

Incendis. Quan l'Espert crema l'escena.

El Teatre Goya és l'escenari barceloní per acollir aquesta versió de l'obra de Wajdi Mouawad, en la seva versió castellana "Incendios". Sens dubte, és una de les peces més representatives d'aquest autor de culte, i que s'ha convertit en una de les obres més descarnades del panorama teatral contemporani. Si ja és prou l'interés de l'obra i l'autor, l'èxit hauria d'estar assegurat amb una Núria Espert de cap de cartell, amb l'alter ego de Laia Marull amb el mateix paper, el de Nawal Marwan. I ho està, sota la direcció de Mario Gas. Clàssics doncs per a un comtemporani que esberla la carn i el sentiment de l'espectador desconcertat.

Si bé l'obra de Mouawad té aquelles coses de les peces teatrals que busquen certa transcendència, i hom pot acusar l'autor de forçar el drama fins a les darreres conseqüències, la veritat és que ens segueix emocionant un tema que ens apropa a les grans tragèdies del teatre grec. Una prova n'és el conjunt de moqueig, sospirs i exclamacions que hom sent a una platea plena com la del Goya, en la funció del darrer diumenge d'octubre. Excessivament literària en certs moments iamb diàlegs que caldria esporgar un xic, en altres moments l'obra avança de forma ràpida, amb escenes de molt pocs minuts que resulten transicions entre grans moments discursius que, si bé busquen emocionar per mitjà de l'expressió de la paraula més que no pas per l'acció, no estan exempts d'aquesta. El terrorisme, l'actualitat (o perpetuïtat) del conflicte al Pròxim Orient, la presència de la mort, l'educació com a clau per a la prosperitat, l'occidentalització de les societats, la socialització i extensió de la violència, són temes universals que formen part del corpus literari d'Incendis i que interpel·len l'espectador de principi a final. 

Tot, amanit amb el gran tema, que és la relació entre la mare i els fills, a la recerca d'un germà desaparegut la història del qual ha de justificar, indefugiblement, l'actitud hostil que ella, aquesta jove i idealista Laia Marull, i la vella, desolada i punyent Núria Espert, ha tingut amb ells. Perquè si parlem d'elles, de les protagonistes reals de la peça, les hem de situar en un primer pla. Abans, però, caldrà destacar el paper solvent de Lucía Barrado, l'amiga de tragèdies de Nawal, i la resta d'un cast notable en que destaquem Ramon Barea -sens dubte el personatge buffo de l'obra, prou ben resolt- i els fills Candela Serrat i Àlex Garcia, d'una evolució constant al llarg de l'obra. Laia Marull és la gran treballadora de l'obra, la que duu el pes de la història i que demostra de nou perquè és una de les actrius més representatives del panorama català. Digne hereva de l'Espert, fins i tot li copia l'estil declamat habitual de l'excelsa, amb aquella constricció amb que despulla les paraules la nostra actriu més internacional que, als seus vuitanta i escaig, continua sent el monstre sobre escena que ha estat els darrers seixanta-cinc anys. L'Espert, dreta i negra al mig d'escena, balbucejant els plors, estripant les frases, cremant els mots, és l'exemple de com es treu el suc i substància dels textos, atorgant-los el benefici de la intemporalitat. Perquè de nou, l'Espert, dreta, desfermant la passió de l'escena per mitjà de quatre paraules ben dites, torna a ser Medea, Electra, Ioacasta i aquells mites que alguns no li poguerem veure mai, però que recreem sobre el seu rostre. Per ser vos qui sou, Espert, cremeu-ho tot.

Editorial: El meu reconeixement als membres del Govern

Primer dimarts de República. Continuo sense entendre res. Avui el Govern havia d’estar signant decrets d’acord amb la llei de transitorietat amb el suport del Parlament, i tots plegats haviem d’estar protegint la República. I l’únic que veig és un acatament en tots els àmbits al 155, el President i mig Govern a Brussel.les, l’altre meitat no ho sabem, i els partits polítics immersos ja en una campanya electoral autonòmica. 

Reconec que la idea d’anar a Brussel.les d’entrada em crida l’atenció, m’agrada. Avui en sabrem les raons, si és per crear un govern a l’exili i començar a fer la República o per protecció i denuncia internacional mentre es fan eleccions autonòmiques. Han passat 4 dies de la declaració i ja ningú no en parla i a mi em preocupen les decisions que s’han de prendre i si es prendran. Si la paraula ‘resistència’ tan utilitzada la setmana passada volia dir tirar endavant o simplement aguantar el 155.

I em pregunto per què no estem fent la República i per quina raó hem de suposar que després del dia 21 de desembre si que podrem fer-la. Per què avui no podem controlar el territori i el dia 21 a la nit sí, o per què avui no podem aplicar la llei de transitorietat tal i com vam dir i el dia 22 sí. I repeteixo el que vaig dir ahir, tinc molts dubtes sobre que poguem guanyar les eleccions del dia 21. Així que no, no estic gens tranquil, tot i que no vull acabar aquest editorial sense expressar el meu absolut suport i reconeixement a tots els membres del Govern i de la Mesa que ahir van ser querellats pel fiscal general de l’Estat. La única manera d’aturar aquesta ofensiva judicial és cloure el procés. Així que endavant!

Romeu i Julieta, entre el risc i l'excel·lència

Si les notes de Prokofiev és un dels cims del lirisme musical del segle XX, la versió del Romeu i Julieta que el rus va composar i estrenar els anys abans i durant la segona Guerra Mundial, esdevé un dels punts més recordats i profundament emotius d'aquest autor i que torna al Liceu aquests dies en la versió del Ballet del Gran Théâtre de Gèneve. Una producció gens clàssica que ha aconseguit dotar d'un nou lirisme contemporani a aquesta deliciosa obra en que assistim, un cop més, a les vicissituds de l'obra shakesperiana, en la que consitueix la seva versió musical més coneguda. El tema de Julieta, les notes finals amb aquella magnífica melodía escalada, el duet d'amor d'una pulcritud escènica i erotisme que emocionava, o l'arxiconegut tema de la dansa dels Cavallers van ressonar amb la millor Orquesta del Liceu dels darrers anys i amb una direcció musical impecable de Manuel Coves.

Un dels elements que més ens va copsar, però, va ser l'actualització escènica de l'obra medievalitzant en un entorn nu i simbòlic creat per Remi Nicolas i Jacqueline Bosson, i on el vestuari elegant i intemporal que creen Philippe Combeau i Jacqueline Bosson otorga una frescor i modernitat molt adequada a l'obra. Però sens dubte l'element fonamental del muntatge és aquesta coreografia de Joelle Bouvier, una coreògrafa de la casa -és a dir del Ballet de Ginebra- que esdevé un clàssic després de set anys de la seva creació. Una proposta arriscada que inclou dansa clàssica i contemporània, fugint dels esquemes mentals habituals de versions com les de McMillan, i otorgant-li un marc extemporani perfecte per gaudir d'una obra immortal en una societat tan canviant com l'actual. Dels ballarins, la parella principal amb Sara Shigenari i Nahuel Vega va ser de notable alt, sobretot l'argentí, amb una carrera ascendent des del ja llunyà Festival Danzamérica on destacà entre la resta, fa vuit anys.

Que una obra, ja de per sí magnfíca com és Romeu i Julieta de Prokofiev ens la puguin servir amb els millors tocs de la modernitat, fent-la emocionant com poques vegades commou la conjunció perfecta entre dansa i música, és d'agrair en un teatre que vol mantenir un equilibri entre el risc i l'excel·lència. Amb aquest Prokofiev ho han aconseguit de nou. 

L'editorial: "Al costat dels presos polítics"

Avui cal que tinguem un pensament fort per les families dels presos polítics i la valentia per tal de canalitzar tota la ràbia que tenim a dins en articular una estratègia guanyadora per la llibertat del nostre país, que vol dir la llibertat dels nostres presos, del nostre Govern.

M’he pronunciat en diverses ocasions en contra d’anar a les eleccions o d’haver deixat sense efectes les declaracions d’independència que hem darrerament, però si aquesta ha estat la estratègia i el que s’ha decidit cal que fem pinya. I si els nostres representants diuen que hem d’anar a eleccions cal que des d’ara articulem una llista guanyadora per aquestes eleccions il.legitimes del dia 21 de desembre. I cal que sumem a tothom i cal que guanyem i proclamem aquesta vegada sí la independència!

I estiguem alerta, molt alerta, amb els discursos que sortiran per part d’alguns dirigents sobiranistes en els propers dies. No, no hem de posar per davant de tot l’alliberament dels presos i l’aturar el 155; aturar el 155 i alliberar els presos només serà la conseqüència de fer la independència i de defensar-la al carrer. Aquest poble ja ha demostrat que és capaç, donem-nos la oportunitat de fer-ho!

Vam normalitzar la repressió de l’Estat el dia 20 de setembre quan van entrar a les nostres institucions i els hi vam consentir, vam normalitzar-la el dia 1 d’octubre. La vam normalitzar quan van detenir els Jordis i deixant aplicar el 155 sense rondinar. Ara tot no pot quedar amb una manifestació o una aturada simbòlica. Cal que anem a majors.

I si les entitats no son capaces de canalitzar en positiu tota aquesta força que tenim voldrà dir que ha arribat el moment d’autoorganitzar-nos. Amb fermesa i pacifisme però no només traient-nos a passejar una estoneta per a que ens desfoguem.

Al costat dels presos polítics i per la independència de Catalunya! Som-hi!

Un ballo in Maschera: Piotr Beczala i tota la resta

El Liceu ha presentat el darrer mes l'obra "Un ballo in maschera", de Giuseppe Verdi. Després de la versió de Calixto Bieito que varem veure el 2001, i que molts liceístes recorden pels vàters on defecàven alguns dels cantants principals, o l'escena de violació sodomítica, amb els xiulets i crits corresponents del públic, esperàvem que aquesta versió del Ballo seria més "normal". I no ho va ser gaire. I no ho va ser perquè realment, ens trobem amb un nou cas d'absència de producció o minimalisme compromès. Una caixa negra, un parell de divans, una butaca, una làmpada que baixa i una projecció sense gaire interès... realment decebedor. L'únic que ens treu de l'ostracisme habitual en produccions de farciment com aquesta és la vestimenta que Christian Lacroix aporta, però que no millora la que vem veure l'any passat, a I Capuleti e i Montecchi. 
Entrem en el que ens agrada més. La música de Verdi, en una peça ja de maduresa, reuneix l'experiència més exquisida del que ja ha après en els seus anys de batalla, i apunta maneres en l'ús del leitmotiv i la concepció escènica del Verdi més verista. En aquesta partitura que és d'una riquesa destacable, el més interessant va ser la batuta de Renato Palumno que, amb una direcció trepidant, intel·ligent i passional va extreure el millor del pentagrama. Dirigir de memòria és propi de bons directors i es nota que Verdi forma ja part de l'ADN del director italià. El Riccardo de Piotr Beczala va ser un dels elements més lloables de la nit i el motor de la funció, demostrant que ja s'ha fet lloc al catàleg dels preferits pels liceístes si tenim en compte el generós aplaudiment dels aficionats en acabar la funció. El debut de Keri Alkema en el poc agraït paper d'Amèlia fou discret, substituïnt la malalta Ekaterina Metlova, ja que en certs moments la veu quedà ofegada pel conjunt. Tanmateix és veu de registre ample i de certa envergadura, de poc tremolor i marcada constància, i li va permetre defensar aquest rol amb professionalitat verdiana. Marco Caria com a Renato va ser prou solvent, amb un "Eri tu" potent però mancat de personalitat. Dolora Zajick, com a Ulrica, sempre és un valor segur, tot i que lamentablement aquest paper tingui tan poca presència escènica, que la producció intenta resoldre col·locant-la a una llotja al final de l'obra, com a convidada de pedra de la tragèdia final. Destacar la progressió dins l'obra de l'Oscar d'Elena Sancho Pereg, que ens aportà moments de gran bellesa, sobretot com més avançava la peça.

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres. .

Segueix-nos

Estem a les xarxes i volem que participis amb nosaltres.